Estimats Alfred, Juanjo i Oriol:
Últimament us heu tornat tan maragallistes que sovint ens despistáis. Ves per on, heu decidit, sense res que us justifiqui, que els constructors de la Barcelona moderna no són els que, com nosaltres, contribuïm a fons a crear-la, sinó uns nouvinguts estelats que van transitar de pas.
Suposo que heu calculat que a la reiteradament anunciada baixada del PSC, pot quedar molt vot orfe, i us heu llançat sense el mínim pudor exigible a reivindicar una herència que en cap cas és vostra. Com a màxim consentiríamos que reivindicarais un llegat.
Ens presentem. Som exregidors i gestors que compartim amb l’alcalde Pasqual Maragall seves il·lusions, inclosa l’olímpica, i que recordem amb enyorança el seu lideratge, tot i les dificultats que també hi va haver i que mai hem amagat. Estem convençuts que amb el nostre treball la ciutat va fer un important salt endavant, que serà reconegut en el temps li malgrat qui li pesi. Anem envellint amb dignitat, però sense massa ganes de penjar medalles sempre. La nostra capacitat d’exhibició al públic, va quedar més que esgotada en aquells anys.
Des que Pasqual va donar a conèixer la seva malaltia li hem volgut però en cap cas -i malgrat la nostra proximitat- ens ha passat pel cap interpretar ni justificar-ho. És un personatge irrepetible, a qui convé deixar tranquil. No cal repetir una història tan barcelonina com la Sagrada Família, on, sumant a tots els supòsits hereus de Gaudí al negoci diví, hem acabat construint possiblement altra cosa que provocaria un ictus a l’arquitecte si un dia es reencarnarà.
Pasqual és Pasqual. Es va guanyar a pols ser de tots tot i no ser de ningú. És un capítol de la nostra recent història barcelonina, que mereix el respecte de tots. Gràcies.
Xavier Valls, Joan Torres, Carme San Miguel, Joaquim de Nadal, Enric Truñó, Núria Gispert, Joan Fuster, Francisco Narváez, Josep Maria Vegara, Germà Vidal, Raimon Martínez Fraile, Pere Alcober i Jordi Vallverdú.
Article publicat a El Periódico
