A primers de desembre es publicaven dades sobre la desigualtat creixent entre els barcelonins. El barri més castigat per l’atur és la Marina del Prat Vermell. Explicable per tractar-se d’un barri nascut a l’ombra de les fàbriques de la Zona Franca. Les mateixes que durant els anys 70 i 80 van donar feina a milers i milers de treballadors de tots els punts de la ciutat. El meu pare era un d’ells. Encara recordo els autocars d’empresa davant el Mercat de Montserrat, a Nou Barris, en una època en la qual el metro no arribava a la Via Júlia ni a la Zona Franca.
Avui la Marina del Prat Vermell ocupa el dramàtic primer lloc en l’estadística de l’atur barceloní. Li segueixen set barris de Nou Barris.
La Marina continua sense metro. La línia 9 no arriba i sembla que no arribarà. I tots els ciutadans hem de pagar més car un transport públic que és essencial en una gran ciutat. El govern Trias aposta, avui és notícia, per enderrocar el tambor de les Glòries. 26 mil.lions d’euros.
Aquest govern és incapaç d’afrontar els reptes de Barcelona avui. I incapaç de potenciar les oportunitats que, enmig de la crisi, ofereix una ciutat que és molt més que un gran centre comercial del luxe.
I la incapacitat li ve perquè no entén de quina matèria està feta la ciutat, que no és altra que ciutadans que han exercit generositat i paciència en el complex procés de compaginar la construcció de la Barcelona capital i cosmopolita amb la Barcelona per viure. Ciutadans que estaven segurs, fins ara, que la ciutat seria també generosa i justa amb ells i els seus barris. Un procés d’estimació i complicitat en el qual els dos protagonistes donaven i rebien. Un procés que aquest govern no pot entendre ni compartir. Està massa allunyat.
Barcelona no és una marca. No és un eslògan. No és un model. No és una herència. Barcelona és una realitat. Viva. Feta de persones.
Mentre l’atur castiga, la desigualtat creix i molts barris ja veuen lluny el retorn a la seva contribució al creixement i progrés de la ciutat, aquest govern sobrevola per Barcelona i no té voluntat d’aterrar. Tocar de peus a terra obliga a sortir de les parets de la institució, baixar dels avions amb els que viatja per mig món per explicar projectes urbanístics que no es faran o vendre la ciutat a financers i empresaris estrangers.
Mentrestant, l’atur castiga, als treballadors en primera persona, i els petits empresaris locals tanquen, els professionals liberals estan inactius, els joves exporten el seu talent i il.lusions i els barris estan a punt de deixar de creure en la Barcelona que s’estenia i pretenia arribar fins a l’últim racó.
La meva Barcelona és la Barcelona real. Per la que vull treballar. Fent política local: la política que afronta problemes a peu de carrer i potencia l’empenta i el talent dels barcelonins. Els únics, per cert, que tenen la clau per trencar la inèrcia d’aquest govern. Confio en ells. Ho farem!
