Una primera ullada al panorama que es comença a veure un cop acabades les eleccions sembla indicar que el resultat ha estat un autèntic desastre. Hi havia una possibilitat de fer un pas seriós endavant en la consolidació d’un consens nacional entorn de la demanda del dret a decidir, un objectiu que hauria pogut aconseguir un ampli suport dels votants, i es va triar embarcar-se, sense haver-ho raonat adequadament, en la fórmula de “la independència en quinze dies”, una proposta que va desvetllar prou il·lusions en un sector ampli de la nostra societat, tot i oblidant inconvenients tan seriosos com el de les forces policíaques antiavalots que estaven estacionades a Saragossa, esperant a veure què passava a Barcelona.
Que la independència en quinze dies no fos un objectiu realista s’hauria pogut perdonar si el conglomerat del Junts pel sí hagués estat capaç d’obtenir un vot prou majoritari com per demostrar a la opinió espanyola la força del sentiment reivindicatiu dels catalans. Però ha fallat també en aquest objectiu.
Les raons que ho expliquen deriven del fet que aquesta proposta, que hauria necessitat d’un període previ de discussió per tal d’assolir un consens més ampli, havia d’espantar un sector de la població immigrant a la qual no s’havia explicat suficientment quina seria la seva situació en aquestes noves circumstàncies. Sobre tot quan aquest programa no venia acompanyat de mesures concretes que s’ocupessin dels seus problemes econòmics i socials, que són prou angoixants (el cas de la CUP, que associa independència a un canvi social revolucionari, és diferent).
El resultat ha conduït a un fet tan aberrant com ha estat el de llençar els votants del vell “cinturó roig” de Barcelona, incloent-hi l’Hospitalet, en braços de Ciutadans, el simulacre de partit inventat pel Banc Sabadell (un partit representa normalment una opció política pròpia i diferenciada, i ja em direu què distingeix C’s del PP en matèria de doctrina).
Que els treballadors, molts d’ells en situació precària, d’aquestes poblacions hagin optat per votar una formació que els garanteix la continuïtat d’una línia política que perpetuarà l’atur, la inseguretat en el treball i les retallades en els serveis socials és una mostra eloqüent del desconcert que han produït aquestes eleccions.
Ara vindrà el problema de posar d’acord per governar un conglomerat que no tenia més programa en comú que el del “procés” i que es veurà obligat a redefinir-se.
I restarà encara un altre problema prou angoixós: Què votarem a les eleccions generals del proper mes de desembre? No demanaré tant com seny, que no sembla abundar en la nostra societat, però una mica de reflexió sobre el que ha passat sí que ens fa falta.
