Mentre a Catalunya, certs sectors socials, intel·lectuals i polítics estan atrapats en l’esforç de desentranyar l’origen, contingut i conseqüències del dret enunciat, el govern de CiU continua decidint, amb el silenci còmplice d’ERC, d’acord amb els esquemes que el caracteritzen : la protecció de la corrupció i el control antidemocràtic dels ciutadans. Ja és sabut que la corrupció política dels alts càrrecs de la Generalitat, la pujolista i la d’ara, ha estat emparada, mitjançant generosos indults, pel govern de Rajoy. Però aquesta vegada no va ser així. Concretament, els directius de Ferrocarrils de la Generalitat, Enric Roig i Antoni Herce, van ser condemnats segons la decisió definitiva del Tribunal Suprem (TS) “com a autors d’un delicte continuat de prevaricació en concurs medial amb un delicte continuat de malversació a les penes de vuit anys, sis mesos i un dia d’inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic pel delicte de prevaricació i a la pena de quatre anys, sis mesos i un dia de presó i inhabilitació absoluta per temps de vuit anys i un dia pel delicte de malversació”. És a dir, els van imposar unes condemnes molt severes per delictes molt greus. Entre d’altres raonaments, el TS deia: “En definitiva, es tracta de conductes en les que l’autoritat o el funcionari que té al seu càrrec els cabals per raó de les seves funcions, lluny de destinar al compliment de les previstes atencions públiques, els separa de les mateixes, i extraient del control públic, amb ànim de lucre els incorpora al seu patrimoni fent-los propis, o consent que un altre ho faci “(STS 21/5/2012). Exactament és el que van fer. I fins i tot van arribar a ingressar a la presó. Però, fins aquí podíem arribar!. El Govern de CiU, tan gelós com és en tot el relatiu a aquesta suposada transició nacional cap el suposat Estat propi, no podia permetre que els seus corruptes fossin castigats. I, en efecte, als 48 dies de la seva permanència al centre de Quatre Camins ja els ha beneficiat amb un règim penitenciari anomenat de tercer grau, pel qual adquireixen pràcticament la llibertat ja que només han de pernoctar quatre nits en un altre centre de Barcelona. Es pot afirmar que, un cop més, la corrupció ha estat premiada i, conseqüentment, estimulada. Perquè, apropiar-se de 2718000 d’euros ha resultat un gran negoci, sobretot quan no han tornat els cabals públics dels quals es van apropiar. És a dir, “culpables, milionaris, impunes”. Complint així, com tantes vegades, el compromís de benignitat i tolerància que CiU ha mostrat sempre amb una corrupció política que campa al seu aire perquè, abans o després, té assegurada la impunitat. CiU ha obrat, com és habitual, de manera deslleial amb els valors democràtics i ha traït els principis d’una ètica pública. Aterreix pensar que seria d’una Catalunya sota el domini d’aquesta classe política, avui per avui majoritària, sense cap control extern, per exemple de caire federal. Però sembla que per a molts és indiferent.
D’altra banda, fa escassos dies el Govern de CiU va publicar una ordre “per la qual és crea l’Fitxer d’adhesions a Propostes impulsades pel “Govern de la Generalitat” amb l’objectiu “d’Obtindre el consentiment per part de la ciutadania per a difondre aquestes adhesions…” Naturalment, la iniciativa va suscitar una profunda preocupació perquè constituïa una forma de provocar suports i difondre’ls, precisament ara, no sols a la consulta prevista en un incert horitzó sinó a l’alternativa real que està plantejada oficialment, la ruptura de Catalunya amb Espanya. Una mesura, per tant, inadmissible en un govern que està obligat a ser neutral. Però, alhora, és un instrument de control ciutadà a través de les “Dades identificatives” que figuren en l’Annex. El mateix concepte d’adhesió ja resultava inquietant perquè rememorava temps que consideràvem superats. Només cal recordar que en la Llei de 1939.02.10, sobre depuració de funcionaris públics, aquests havien d’acreditar si van prestar “adhesió al Moviment Nacional…” o al “Govern marxista”. Era un terme molt freqüent en les disposicions franquistes. Perquè, sigui quin sigui el sentit que es pretengués donar-li per la Generalitat, “adhesió” significa submissió incondicional. El que, en si mateix, és preocupant i molt greu. Ara, es diu que aquesta Ordre va a reformular-se davant les “suspicàcies” que ha suscitat. Ja veurem. Però hi ha fundats motius per estar alerta davant qualsevol mesura d’aquest govern que pugui afectar, limitant, a la llibertat d’expressió per assegurar-nos, en tot cas, que, com proclamaven els Pactes de Nova York, “ningú podrà ser molestat a causa de les seves opinions”.
És una exigència inexcusable.
