Tal dia com avui, fa dos anys, Mariano Rajoy respirava tranquil. Havia aconseguit el millor resultat de la història del PP, una aclaparadora majoria absoluta. I ho havia fet amb un discurs que, vist dos anys després, provocaria certa vergonya fins i tot al propi Rajoy. “No donaré diners públics per ajudar els bancs”. “Garantiré sempre el poder adquisitiu de les pensions, compliré la llei de 1998”. “No reduirem les prestacions per desocupació”. “No pujaré els impostos, els baixaré”.”No hi haurà copagament en sanitat”. “La reforma laboral del PSOE ha abaratit l’acomiadament”. “Jo no sóc com vostè, senyor Rubalcaba, el que no porto en el meu programa no ho faré”. “El PP es compromet a que educació, sanitat i pensions mai es veuran afectades per la crisi econòmica”.
Al Govern, dos anys després d’aquestes paraules que van quedar com lloses sobre la credibilitat de Rajoy – “un dels nostres problemes és que vam dir i vam fer moltes ximpleries en l’oposició pensant en David Cameron, que va perdre molts vots per ser massa clar en els seus plans”, admet un membre de l’Executiu-, s’ha instal·lat una sensació que ara comença el partit de veritat.
Després de dos anys de flagrants incompliments, desmentint-se a si mateix amb la major pujada d’impostos de la democràcia i les retallades en sanitat i educació com a gran estrella -el Govern admet la destrucció de fins a 380.000 llocs de treball públics, molts en aquests dos sectors-, ara, asseguren, és quan intentaran començar a complir el seu programa, i confien que aquest missatge cali abans de les eleccions de 2015.
El Govern està preparant ja un any 2014 amb un eix central: la gran reforma fiscal que suposarà una important baixada d’impostos i intentarà connectar de nou amb el seu electorat. Altres reformes que s’han anat retardant, com la de l’avortament, molt polèmica però també pensada per seu electorat més fidel, estan ja gairebé a punt per ser aprovades. En aquesta mateixa línia, la reforma educativa ja està en marxa.
Davant l’evidència que no tenen molt balanç que oferir als ciutadans -gairebé totes les dades econòmiques clau, llevat de la prima de risc, estan pitjor que al novembre de 2011, encara que millor que el 2012 -, Rajoy i els seus reivindiquen el que consideren el seu gran assoliment: evitar aquesta intervenció definitiva: “Aquest senyor que parla poc [per Rajoy] va evitar el rescat d’Espanya. Deien que no tenia sang. Doncs encara sort”, va resumir el dilluns Alberto Núñez Feijóo, el president de Galícia.
Tan clar és aquest intent de tornar a començar que el 2011 Rajoy demanava el vot “per veure la llum al final del túnel” i aquest és ara el lema del Govern, com si aquests 730 dies fossin un malson del que volen sortir com més aviat.
No obstant això, aquests dos anys que el PP vol deixar enrere i si és possible fins i tot oblidar, deixen ferides importants en la credibilitat del president -ell ha reconegut diverses vegades que “la realitat” el va obligar a incomplir la seva paraula-, però sobretot en l’economia, la sanitat i l’educació.
Rajoy va prometre, en l’únic debat electoral d’una campanya molt plana, que no donaria ajudes als bancs com havia fet Zapatero. Ja es donen per perduts fins a 36.000 milions d’euros d’aquestes ajudes que ell va aprovar amb Bankia com a gran protagonista.
Tota la campanya va girar entorn a les retallades de Rajoy, que ell sempre va negar. “Els proposo que treballem junts per poder preservar l’educació, la sanitat, les pensions”, va dir el llavors candidat mirant fixament les càmeres de televisió. En les entrevistes i mítings d’aquells dies, Rajoy va insistir que no hi hauria copagament, no tocaria sanitat i educació i, sobretot, es compliria la llei i es revaloritzarien les pensions tots els anys. Els jubilats que solen omplir els mítings aplaudien amb entusiasme. Rajoy va complir la seva promesa de no congelar les pensions, però no la de revaloritzar-les. No ho va fer en 2012. Ara ha canviat la llei perquè mai hagin de revaloritzar-se amb l’IPC, cosa que tampoc anava en el seu programa.
A més, els pensionistes van passar a pagar un 10% dels medicaments. En educació, també fora del programa es va ampliar la ràtio màxima d’alumnes per aula, es van promoure augments de taxes universitàries de fins al 66% i es va ampliar la jornada dels mestres, el que va provocar que es contractés a molts menys. També es van aprovar unes taxes judicials mai abans anunciades.
Rajoy va prometre la despolitització de tots els organismes. Però el poder judicial segueix tancant-se com sempre entre els partits. A més, el PP va omplir les empreses públiques de persones molt vinculades a aquest partit. Fins i tot ho va fer en organismes reguladors com la CNMV o al Defensor del Poble. I al capdavant del Constitucional, un prestigiós jurista però militant del PP.
Més polèmic encara va ser el control absolut de RTVE. Rajoy, després que el PP critiqués la parcialitat d’una televisió presidida per una persona que ell havia pactat amb Zapatero, va canviar la llei per poder nomenar el president de RTVE amb la seva majoria absoluta. Una de les grans reformes de Zapatero es va esfumar així potser per sempre.
Però sobretot Rajoy ha incomplert, almenys de moment, la seva principal promesa i missatge electoral: no ha aconseguit baixar l’atur. Des que ell va arribar, va pujar en un milió de persones fins a la fatídica xifra dels sis milions, ara rebaixada després de l’estiu. Aquesta és l’única promesa que encara està a temps de fe r-deixar menys atur del que va trobar-, però pocs al PP confien en aconseguir-ho abans de les properes eleccions.
