La primera EPA de Mariano Rajoy ha assaltat els titulars dels diaris a la vegada que el President es reafirmava sense indici de rectificació en política d’austeritat, traduïda en les retallades sense precedents incloses en el projecte de pressupostos generals de l’Estat presentat pel seu govern a les Corts.
Al fil de la previsible arribada d’Hollande a l’Eliseu, amb el seu programa crític del Tractat d’Estabilitat, s’ha obert un intens debat a la UE sobre la conveniència de continuar aplicant a ulls clucs l’ortodòxia fiscal imposada per la dreta alemanya des del Govern d’Angela Merkel com a única recepta davant la crisi.
És tan evident que tal recepta, més que curar la malaltia, contribueix obertament a agreujar-la, que no només l’esquerra, sinó fins i tot primers ministres com Mario Monti i altres dirigents moderats del centre-dreta, han començat a posar en qüestió una estratègia que ens s’apropa cada dia més al col·lapse econòmic i social.
Ningú discuteix la necessitat d’introduir rigor en els comptes públics dels països de l’eurozona, cosa d’altra banda acordat des del principi a través dels “criteris de Maastricht”. Però el que sí es qüestiona és portar el principi de l’austeritat fins al paroxisme, és a dir, fins el dèficit zero, particularment quan molts socis de la moneda única – com Espanya- estan entrant en una nova recessió.
Fer compatibles austeritat i creixement exigeix mesures urgents, possibles i necessàries com les següents: afegir al Tractat d’Austeritat un protocol relatiu al creixement, tema que podria ser abordat al Consell Europeu convocat per a principis de maig per Van Rompuy, assumir que la inversió pública és imprescindible per a la reactivació econòmica, pel que el seu increment s’hauria de descomptar – quan la Comissió Europea jutgi els comptes de cada estat – del dèficit en aquells països on la taxa de l’atur sigui enorme o creixent; establir ja a la UE una taxa sobre les transaccions financeres internacionals, de manera que els fons recaptats amb la mateixa serveixin per dotar plans comunitaris de creixement i ocupació; demanar al Banc Central Europeu que col·labori amb la política econòmica de la Unió – com l’obliga el Tractat de la UE -a través de mesures expansives.
En aquesta conjuntura, alinear-se amb la doctrina Merkel pot ser vist per Rajoy com una oportunitat per oferir-se com aliat preferent d’Alemanya quan s’endevinen diferències en l’eix París-Berlín després de la victòria d’Hollande. S’equivocaria, almenys per dues raons: una, a Espanya li convé el que proposa el socialista francès i no el que manté la conservadora germànica, dos, és possible que la mateixa cancellera sigui substituïda pel candidat socialdemòcrata a les eleccions generals de 2013 .
En tots dos casos, més que obsessionar-se per ocupar la plaça lliure del taxi al costat de Merkel com el bon alumne de la seva doctrina i coreligionari ideològic, el nostre President hauria de mirar a les xifres de l’EPA (5.640.000 aturats, 366.000 més que el 31 de desembre) per saber que la seva elecció hauria de ser una altra.
Un comentari