Poc abans del segon referèndum sobre la independència del Quebec, el 1993 o 1994, el viceministre de Relacions Exteriors de Canadà va visitar Madrid. L’objecte de la visita era parlar de les relacions bilaterals i del temari internacional del moment (antiga Iugoslàvia, Amèrica Central, Orient Mitjà…), però després de diverses hores de converses, en començar el dinar usual en aquest tipus de trobades, el seu amfitrió, el secretari general del Ministeri d’Afers Exteriors, Francisco Villar, li va demanar si podia explicar breument com estaven les coses en relació amb el Quebec, donat l’interès que l’assumpte despertava en aquell moment a Espanya.
Amb una imparcialitat molt professional, sense carregar en cap moment les tintes contra els partidaris de la independència, el viceministre canadenc va resumir les posicions en lliça, els punts de fricció, les dificultats constitucionals i les possibles sortides, i va concloure dient que, tot i que els sentiments d’ambdós bàndols eren molt profunds i les postures estaven molt aferrissades, ell podia assegurar que s’arribaria a una entesa per una simple raó: al Canadà, tot es podia parlar i tots estaven disposats a assegurar la convivència i a arribar a un acord, de manera que, tenint en compte el profund sentiment democràtic dels canadencs, així acabaria sent. Confesso que va faltar poc perquè els meus ulls de diplomàtic català que assistia a la reunió per prendre notes i elaborar una minuta del tractat s’omplissin de llàgrimes.
Avui tots sabem que la història va acabar com el viceministre havia pronosticat. Les postures estaven certament aferrissades, però hi va haver un referèndum i, tot i que el resultat va ser molt ajustat, tothom ho va acceptar. Pel camí, Canadà ens va llegar la Clarity Act, una llei que, juntament amb el dictamen del Tribunal Suprem en què es va basar, s’ha convertit des de llavors en el punt de referència obligat per tractar la possibilitat d’una secessió dins d’un estat democràtic .
La Clarity Act establia, en primer lloc, que ni el Quebec ni cap altra província canadenca tenien dret a l’autodeterminació ni a una secessió unilateral, sinó que la secessió havia de ser negociada amb el Govern federal. Segon, que el Govern del Quebec tenia dret a convocar un referèndum. Tercer, que la pregunta havia de ser inequívoca. I finalment que, perquè s’iniciés una negociació amb vista a la independència, la majoria a favor havia de ser clara. Val la pena llegir amb calma el dictamen del Tribunal Suprem en què es basa la Clarity Act. L’argumentació de l’alt tribunal arrenca amb un paràgraf que centra la qüestió amb extraordinària claredat. La Constitució -diu- és més que un text escrit. Inclou tot el cos de normes i principis que governen l’exercici de l’autoritat constitucional, de manera que una lectura superficial d’articles concrets pot ser enganyosa. Els principis subjacents en el conjunt del text -federalisme, democràcia, estat de dret, respecte de les minories- han d’informar l’apreciació global dels drets i deures que entrarien en joc en el cas que una majoria clara de quebequesos votessin a favor de la secessió.
Segons l’alt tribunal, aquesta majoria no concediria en cap cas al Quebec el dret a declarar unilateralment la independència, perquè la democràcia no consisteix únicament en la voluntat de la majoria, però alhora l’ordre constitucional no podia romandre indiferent a una expressió clara de la voluntat majoritària quebequesa, pel que en cas d’un vot favorable en el referèndum el Govern federal no tindria base per denegar el dret del Govern del Quebec a la independència i hauria de negociar els seus termes. El procés de negociació hauria de tractar de conciliar els drets i deures de dues majories legítimes, la dels ciutadans del Quebec i la dels de Canadà en el seu conjunt.
Encara que la nostra Constitució és diferent de la canadenca, la rellevància d’aquest dictamen en el debat actual és òbvia. Hi ha un punt en què crec que una majoria molt àmplia de ciutadans, a Catalunya i a la resta d’Espanya, estem d’acord: ni la permanència de Catalunya a Espanya ni la independència mereixeran la pena si no són percebudes com a legítimes i acceptades democràticament. Aquesta majoria ofereix un bon punt de partida per al diàleg. Evitar que les diferències sobre el futur de Catalunya condueixin a una fractura irreversible de la convivència exigirà grans dosis d’habilitat i de sentit comú, però alhora oferirà als nostres polítics una oportunitat per demostrar el paper indispensable que els correspon en el nostre sistema democràtic.
El món ens està mirant i seguirà el procés amb gran atenció. Espanya no és el Canadà, però no ens convindria buscar inspiració en l’exemple canadenc?
