Carles A. Foguet: 4 notes ràpides sobre la vergonyosa campanya institucional del 25N
Publiquem l’article de Carles A. Foguet aparegut recentment al bloc Cercle Gerrymandering
Avui he escoltat i vist, per aquest ordre, una peça de la campanya institucional d’informació de la convocatòria d’eleccions el proper 25 de novembre. Encara no m’he recuperat de l’ensurt.
No només perquè no respon als paràmetres que defineix la normativa electoral per a aquest tipus de comunicacions institucionals, sinó perquè respon a una estratègia partidista gens dissimulada.
Posar el 25N a l’alçada (d’alguns) dels principals esdeveniments històrics els últims 30 anys a Catalunya i fer-ho tancant la seqüència amb la manifestació independentista de la darrera Diada em sembla qualsevol cosa menys casual. I massa semblant a l’estratègia electoral del partit que ocupa el Govern. I perquè no penseu que sóc un malpensat, ho desenvoluparé.
1. La campanya va contra la legislació electoral vigent
Sé que m’avanço i que la JEC ja tindrà ocasió de manifestar-se al respecte (perquè estic convençut que la campanya serà denunciada), però la primera impressió és que la campanya institucional no compleix els preceptes de la LOREG. L’article 50 diu:
1. Los poderes públicos que en virtud de su competencia legal hayan convocado un proceso electoral pueden realizar durante el período electoral una campaña de carácter institucional destinada a informar a los ciudadanos sobre la fecha de la votación, el procedimiento para votar y los requisitos y trámite del voto por correo, sin influir, en ningún caso, en la orientación del voto de los electores. (…) Llei Orgànica 5/1985
Si tenim en compte que la campanya per informar dels tràmits del vot per correu ja es va portar a terme, per una qüestió de terminis, objectivament aquesta nova campanya només recorda la data de les eleccions. No sé si calia tant de rebombori per tan poca cosa. Subjectivament, però, no només fomenta l’exercici efectiu del vot (diu “Jo vaig votar” no “Jo vaig poder votar” o “Jo vull votar”, per exemple) sinó que, a sobre, al meu parer, l’orienta, volent fer partícips els ciutadans d’una seqüència històrica molt determinada. I hi ha prou jurisprudència per interpretar-ho d’aquesta manera (perquè la utilització partidista d’aquest tipus de campanya no és pas nova ni exclusiva d’aquest cas).
1. Según establece el artículo 50.2 de la LOREG, «desde la convocatoria de las elecciones y hasta la celebración de las mismas queda prohibido cualquier acto organizado o financiado, directa o indirectamente, por los poderes públicos que contenga alusiones a las realizaciones o a los logros obtenidos, o que utilice imágenes o expresiones coincidentes o similares a las utilizadas en sus propias campañas por alguna de las entidades políticas concurrentes a las elecciones». Instrucció 2/2011 de la Junta Electoral Central
2. La campanya presenta el 25N com un plebiscit
No exactament, però gairebé. Tots els moments que s’han seleccionat per confegir el vídeo de promoció són moments, per definició, històrics. El 25N ve a completar aquesta tirallonga, immediatament després de la manifestació de la Diada passada, i això és el que el partit al Govern pretén que sigui, un nou moment històric. No volen que aquestes siguin unes eleccions normals, sinó una altra cosa que es diferenciï tant com sigui possible de l’acte ordinari d’escollir cada quatre anys si fa o no fa els representats al Parlament. Hi ha alguna altra convocatòria electoral en la seqüència? No. Però ei!, no ens alarmem: hi surt la Constitució del 78 (que serà ara la coartada que farà servir el Govern per respondre cada crítica que rebi aquesta campanya), que no van ser unes eleccions sinó un referèndum i pel qual, casualment, clar, UDC-DCC, embrió de l’actual CiU, va demanar el vot a favor.
3. La campanya interpel·la només una part de la ciutadania de Catalunya
Una part molt concreta. La selecció dels esdeveniments, que jo defenso que no és arbitrària en absolut, no interpel·la per igual tots els ciutadans de Catalunya. Hi ha manifestacions obertament polítiques (la de l’últim 11S, inequívocament independentista, tanca totes les versions de l’anunci), però no hi són, per exemple, les contràries a la guerra de l’Iraq o la de record d’Ernest Lluch. Hi ha manifestacions culturals més o menys massives com els castellers (no se’n cansen de ser instrumentalitzats amb metàfores barates?) o el concert de Llach al Camp Nou però no hi ha ni la Feria de Abril, ni el Primavera Sound ni el Carnaval que va muntar Carlinhos Brown pel Passeig de Gràcia. I l’única nota discordant, el ciutadà castellanoparlant, deixa ben clar que és a Catalunya “para siempre” (hola, Fernández Vara). Potser només els Jocs Olímpics siguin un esdeveniment realment transversal i gairebé incontestat. Però si els promotors de la campanya volien que el màxim de ciutadans de Catalunya se sentissin destinataris de l’anunci, jo els faig algunes propostes: “jo sóc del RACC”, “jo he portat els meus fills a la Festa dels Súpers”, “jo pago l’euro per recepta”, “jo pago peatges” o “jo em puc creuar amb Fèlix Millet pel carrer”.
4. En conseqüència, no vull que es pagui la campanya amb els meus diners
La factura del vídeo és excel·lent, de debò. El missatge queda clar, claríssim, i la realització tècnica és més que correcta. El que li falta per ser perfecte del tot és que l’hagués pagat Òmnium, l’ANC, Convergència o el Conde de Godó de la seva butxaca. Als Estats Units el podria haver finançat qualsevol PAC amb l’aprovació del candidat de torn i tan amics. Però no: és una campanya institucional, de la Generalitat. No del partit que circumstancialment n’ocupa el Govern. Ull! Jo votaré i em sento directament interpel·lat per la campanya, però si algú m’ho hagués preguntat, no hagués volgut que ni un sol cèntim dels meus impostos es dediqués a aquesta partida de despesa.
