El procés electoral té tot l’aspecte de ser un debat entre Mas i les forces polítiques catalanes, incloent, en part, a la mateixa coalició CiU. L’estratègia de Mas va quedar clara en anunciar l’avançament electoral i la seva promesa personal de sortir de l’escenari polític després d’aconseguir l’objectiu de l’Estat propi. És com posar tots els ous en una única cistella. Amb això tracta de separar la seva figura i el seu lideratge de la pròpia coalició, relacionant-se directament amb el massiu però nebulós conglomerat ideològic de l’11S. El que està dient ara és que el projecte necessita una “majoria excepcional”, jugant amb l’ambigüitat de sumar vots a CiU, però anant més enllà, i capitalitzant personalment tot allò que apunti a consulta i autodeterminació. I després afegeix, “aniran a per mi, a desestibilizar-me”. Estem entrant ja en un escenari que recorda el que en teoria política s’anomena “cesarisme populista”, caracteritzat per un discurs que situa les adhesions patriòtiques (“la voluntat del poble”) en un líder que acumula representació i projecte nacional, més enllà de ideologies. Alguns ja apunten sense rubor a això, demanant clarament el suport a Mas, separant-lo de la concreta opció nacional-conservadora de CiU. Aquesta estratègia té altres avantatges per a CiU. Difumina la gestió d’aquests anys, ficant al sac dels greuges i l’espoli, i fent oblidar la gestió més que mediocre de molts del altre temps qualificat com “govern dels Millors”. Mas, la bandera i la seva apropiació de la mobilització social, serveixen de gran pantalla on reboten crítiques i problemes greus de gestió.
Em sembla una forma molt perillosa i superada de plantejar l’acció política en aquesta nova època en la qual estem entrant. A Catalunya hem de començar a discriminar no només entre diversos graus de sobiranisme, no només entre plantejaments plenament vigents de dreta i esquerra, sinó a més entre velles i noves formes de fer política. I aquí el plantejament de Mas és d’allò més obsolet. Tot amb mi, res sense mi. A un costat els meus, a l’altre els que m’ataquen, que atacant-me a mi, ataquen la nació. Necessitem un gran revulsiu en la manera de fer política, perquè sigui més oberta, transparent i participativa. Necessitem radicalitzar la democràcia, retornar a les seves arrels. El necessitem abans i després del 25N. I precisament per això, cal defensar el dret que els catalans decidim el nostre futur en l’àmbit nacional, en el pla social, en les eleccions i en el dia a dia de les nostres vides. El que no té sentit és que tot aquest debat acabi sent reduït a un plebiscit acrític entorn a un lideratge carismàtic construït de la nit al dia.
Ja ho he dit, que CiU no compti amb mi. Que el problema que tenen Mas i Duran el dilucidin els mateixos conservadors!