L’elecció catalana d’avui pot -o no- iniciar una incerta aventura cap a la “independència”. Amb racons com aquests:
»Qui convoca un referèndum? El Rei,”mitjançant proposta del President del Govern, prèviament autoritzada pel Congrés dels Diputats”, diu l’article 92 de la Constitució. Els referèndums són consultius (però influeixen molt), excepte per ratificar reformes estatutàries o de la pròpia Carta Magna. El cens el constitueixen “tots els ciutadans” espanyols, encara que s’obriria una aixeta a les consultes en una autonomia per analogia als de ratificació. La via legal consisteix en què la Generalitat convenci al Govern de la conveniència de la convocatòria. Opció difícil vistos els antecedents (recurs del PP contra l’Estatut; pseudo consulta popular en contra), segurament més complicada que la, àrdua, opció autonòmica/federal.
»Pot fer-ho la Generalitat? El Govern de la Generalitat, un 20% dels diputats autonòmics o un 10% dels municipis que representin almenys mig milió de ciutadans o una gestora avalada per un 3% de la població podran impulsar una consulta popular “per via de referèndum”, segons la llei catalana 4/2010, de 17 de març. Però per complir la legalitat catalana s’ha d’honorar l’espanyola, ja que aquella remet a aquesta. L’article 13 de la 4/2010 estipula que “una vegada” que el Parlament català “ha aprovat la proposta de consulta popular”, s’envia “la sol·licitud d’autorització al Govern de l’Estat”. Passa, però, que aquesta llei va ser recorreguda davant el Tribunal Constitucional (TC) pel Govern el passat 23 de desembre, al·legant que envaïa les competències centrals. El TC va suspendre, fins que pronunciï la sentència, 32 dels seus 59 articles, inclòs el clau article 13. Si per sortejar aquest obstacle el nou Parlament aprovés una altra llei diferent, passaria previsiblement una cosa semblant.
»Pot emparar el sobiranisme en la legislació internacional? La Carta de Nacions Unides reconeix genèricament el dret d’autodeterminació (articles 1 i 55). Una majoria de textos legislatius internacionals limita el seu exercici a països colonials, sotmesos a ocupació militar, a situacions no democràtiques o “opressives”, sense dret a participar. L’Acta d’Hèlsinki (1975) el limita amb les normes internacionals sobre “la integritat territorial dels Estats”. L’apel·lació, doncs, a una legalitat internacional és impracticable.
»Pot apel·lar a la UE? El Tractat de la UE remet a l’ordenament intern dels estats membres. Tenen la competència exclusiva per organitzar-se, encara que les modificacions de fronteres a calibrar ja afecten el conjunt. “La Unió respectarà la igualtat dels Estats membres… Respectarà les funcions essencials de l’Estat, especialment les que tenen per objecte garantir la seva integritat territorial” (Tractat UE, article 4.2).
»Hi ha una via a través de la reforma constitucional? La Constitució espanyola actual estableix el caràcter” indissoluble “de la unitat espanyola (article 2) i que la sobirania” resideix en el poble espanyol” i no en els seus diferents components (article 1 ), per la qual cosa exclou la secessió, fins i tot la possibilitat de votar-la. De manera que el referèndum només podria versar sobre si els votants volen una reforma de la Constitució que possibiliti la independència de Catalunya. Amb una pregunta clara, no del tipus de la confusa proposta oficial “Voleu que Catalunya es converteixi en un nou Estat de la Unió Europea?”: que seria “nou” és obvi; “europeu”, igual, per no africà; de la UE, no depèn dels catalans, “Estat”, de quin tipus, independent, confederal, federal?
»És útil l’exemple del Canadà? El Tribunal Suprem del Canadà va establir en el seu dictamen de 20 d’agost de 1998 que tampoc la seva Constitució autoritzava la “secessió unilateral” d’un Estat federat (Quebec). Però va assentar que gràcies al “principi democràtic” subjacent al text, “l’ordre constitucional canadenc existent no podria quedar indiferent davant l’expressió clara, per part d’una majoria clara de quebequesos, de no seguir formant part del Canadà”, i va estipular que en aquest cas que sigui procedent seria obrir “negociacions”, difícils, “entre dues majories legítimes”.
»Sortiria Catalunya de la UE? Si la independència de Catalunya fos a costa d’haver de sortir de la Unió Europea, la majoria dels catalans la rebutjarien. La Comissió Prodi va contestar així, el 2004, a una pregunta parlamentària sobre la permanència o exclusió d’un territori secessionista: “Una nova regió independent, pel fet de la seva independència, es convertiria en un tercer Estat en relació a la Unió i des del dia de la seva independència dels tractats ja no són aplicables en el seu territori”. El president Durão Barroso va manifestar el passat dia 17 que “la situació jurídica no ha canviat des de 2004, ja que el Tractat de Lisboa no ha introduït cap canvi sobre això. Puc confirmar que la posició segueix sent la mateixa”.
»Romandria a l’OTAN sense Exèrcit? El líder de CiU ha dit que la Catalunya independent romandria a l’OTAN, però no tindria Exèrcit. És impossible. Cal llegir. Les nacions de l’Aliança “convenen que un atac armat” contra d’elles es considera “com un atac dirigit contra totes” i totes les ajudaran amb tota mena de mesures, “comprès l’ús de les forces armades”, diu l’article 5 del Tractat de Washington que regeix l’organització. Per complir-lo, cal tenir Exèrcit, que costaria uns 3.000 milions d’euros anuals, inversió inicial en equipament a part.
»Hauria Catalunya de demanar el “reingrés”? Un cop sortida, el retorn a la casa d’Europa no seria automàtic. Hauria proposar la seva candidatura i acreditar que compleix amb els criteris de Copenhaguen (Conclusions de la cimera de 22 juny de 1993, 7-A-iii; SN 180/1/93). Els principals són l’”estabilitat d’institucions que garanteixi la democràcia”, l’existència d'”una economia de mercat en funcionament”, la “capacitat de fer front a la pressió competitiva”. De ben segur, tècnicament, aquests criteris podrien certificar-se sense massa problema. Però cal recordar que la UE no ha endossat en conjunt l’existència de l’Estat de Kosovo, una independència híbrida entre la declaració unilateral i l’autodeterminació legal de país sotmès a dictadura. Cinc membres s’hi van oposar el 2008, per temor al contagi o al rebot i aquí està l’expedient, empantanegat. Aquest tipus de vetos no és descartable en altres casos.
»Seria Espanya el millor padrí de la independència catalana? Per sortejar aquests vetos a la UE, el millor mediador i padrí imaginable de la independència catalana seria, doncs, Espanya. Una cosa que es correspondria amb un procés negociat (inclòs un repartiment de la presència a les institucions comunitàries) a la canadenca i amb la seqüència idíl·lica que somien els propagandistes del procés secessionista. Acceptaria aquest paper un país estripat i acusat de practicar l’”espoliació” econòmica? I si ho acceptés, potser no demostraria amb això una empatia que soscavaria els arguments per separar-se d’ell? No és més practicable i menys dolorosa la millora de l’autogovern per la via de l’aprofundiment autonòmica i la federalització?
»Què significa “Estat propi “? És el neologisme emprat pel nacionalisme conservador per evitar l’ús de la paraula “independència”, denotant-lo. Obre pas a diferents significats. Artur Mas va adoptar el concepte polivalent encunyat pel seu conseller més brillant, Ferran Mascarell, responsable de Cultura: “Necessitem més societat i molt més Estat -exclusiu o compartit-, però propi. Volem un Estat que s’adapti a Catalunya com un guant a una mà”. “Únic o no, ja es veurà” (Catalanisme deucentista, La Magrana, Barcelona, 2011).
»Quina és l’opció econòmica més viable? Per descomptat que una Catalunya independent seria econòmicament viable: ho són Dinamarca i Uruguai. La discussió rau en si és el que més li convé. El debat econòmic des de la Diada de l’11-S apunta que el dèficit fiscal (la seva contribució neta) amb la resta d’Espanya és “excessiu”, però no expropiatori, i que el seu superàvit comercial ho compensa en bona part. Jordi Pujol el qualifica d’”espoli que perjudica greument Catalunya i la seva gent”, justificant el secessionisme. (El caminant davant del congost, Destino, Barcelona, 2012).
S’hauria de corregir. Però fins i tot amb aquest obstacle, no hi ha catàstrofe: Catalunya ha anat guanyant als seus parells europeus, els anomenats quatre motors: “El PIB de Catalunya ha avançat des del 113,3% de la mitjana europea el 2002 al 120% de 2009”, ha recopilat Andreu Missé, mentre que “en el mateix període, Rhône-Alps (Lió) ha patit un retrocés del 141% al 108,8% i també ha retrocedit Llombardia (Milà) des el 141% al 133,4%. La poderosa Baden-Württemberg (Stuttgart) es manté al voltant del 125%, només ja a cinc punts per sobre de Catalunya”.
