Portada

Barry Eichengreen: Els populistes d’Europa a les portes d’entrada

Ha acabat la crisi a Europa? Els inversors, els analistes polítics, i fins i tot els funcionaris estan començant a suggerir silenciosament que aquest podria ser el cas. L’euro s’ha apreciat gairebé un 10% enfront del dòlar des que el president del Banc Central Europeu, Mario Draghi es comprometés el 26 de juliol a fer “el que calgués” per mantenir la moneda conjunta.

De la mateixa manera, l’euro VIX, una popular mesura de les expectatives de la volatilitat de l’euro, s’ha reduït significativament. El cost de comprar protecció contra les fluctuacions del tipus de canvi euro/dòlar es va reduir el mes passat al seu nivell més baix en gairebé cinc anys. Els costos d’endeutament per als governs espanyol i italià també han caigut dramàticament.

Una narrativa coherent sustenta aquest canvi en les condicions del mercat. Els líders europeus han posat en marxa mecanismes per donar suport a Itàlia i Espanya. Des de l’octubre, el continent té operatiu el Mecanisme Europeu d’Estabilitat per comprar nous bons italians i espanyols si els inversors es posen en vaga.

Alhora, el BCE ha anunciat les “transaccions monetàries directes” (OMT), un programa per la compra de bons i per a la negociació en el mercat secundari. En la seva cimera més recent, els líders de la UE van reiterar el seu compromís de finalitzar el disseny d’un mecanisme de supervisió única pel proper 1 de gener de 2013, i a activar-lo abans de finals del proper any.

Aquests passos, s’argumenta, han tret de sobre la taula els riscos pels incompliments sobirans i la crisi bancària. Amb el MES i el BCE anivellant els tipus d’interès del deute públic, els països tindran tot el temps que necessitin -i en  necessitaran molt- per reduir la càrrega del seu deute a nivells manejables. I, amb un únic supervisor, al MES se li permetrà injectar capital directament en els bancs amb problemes. La nova unió bancària pot ser estesa per incloure un fons de resolució comú capaç de produir una dissolució ordenada de les institucions insolvents.

Per ser precisos, hi ha algunes llacunes en aquest relat. El MES té un poder de foc limitat, i, juntament amb el BCE, comprarà només els bons dels governs que ho demanin, cosa que els líders orgullosos són reticents a fer. La data límit de finals de 2013 per a l’aplicació de la unió bancària encara queda molt lluny. Encara que hi hagués un acord sobre la necessitat d’un fons de resolució comú -que no està clar – no hi ha un acord sobre la forma de pagar-lo.

No obstant, els mercats veuen això com un conte confortable d’abans d’anar a dormir – amb més raó ara que els líders europeus han afirmat que Grècia no serà empesa fora de la zona euro. Els funcionaris reconeixen que la retallada d’ajudes de la UE i l’obligació que el BCE deixi de prestar crèdit al Banc de Grècia seria el moment Lehman Brothers europeu. Les conseqüències podrien ser catastròfiques, no només per a Grècia, sinó també per a Portugal, Espanya, Itàlia, i qui sap qui més.

En el seu comunicat del 18 d’octubre, els líders de la zona euro van dir en termes inequívocs que no estan disposats a trobar-se en aquesta situació. Tenint en compte les facilitats en la comptabilitat creativa d’Europa, es trobarà alguna manera per mantenir a Grècia en teràpia intensiva.

Per tant, ha acabat realment la crisi? Centrant-se en les declaracions de les cimeres i en les promeses de reformes de gran abast de les institucions de la UE, els inversors estan descuidant el risc veritable: el col·lapse del suport públic, o almenys l’aquiescència del públic cap a les polítiques d’austeritat necessàries per reduir la pesada càrrega del deute -i cap als governs que persegueixen aquestes polítiques. Les protestes massives contra l’austeritat són un senyal d’advertència. Un altre és el creixent suport popular als moviments neonazis com la Golden Dawn, ara el tercer partit polític més gran de Grècia.

L’ascens al poder d’un govern europeu que rebutgi la política unilateral de l’statu quo, immediatament portaria a la crisi a un punt crític. Un govern grec que rebutgés les condicions sumàries de la UE i el Fons Monetari Internacional seria immediatament expulsat pel BCE fet que l’obligaria a sortir de l’euro. Un govern espanyol que fes el mateix perdria tota possibilitat de suport del programa OMT del BCE i els mercats saltarien ràpidament.

Alguns objectaran que les advertències calamitoses de la reacció política són exagerades. Fins ara, cap país ha votat al poder un govern de rebuig. Fins i tot a Grècia, on les condicions són les pitjors, Golden Dawn segueix sent un partit minoritari. La resposta a aquestes crítiques és, per desgràcia “espereu”. Val la pena recordar que van passar gairebé quatre anys a Alemanya des de l’inici de la Gran Depressió a l’adhesió dels nazis al poder.

Europa necessita una estratègia de creixement per posar aquest geni polític a l’ampolla. Es necessiten polítiques que mantinguin la promesa de reduir l’atur i de temps millors. La contínua absència d’aquestes polítiques és l’amenaça més greu per l’euro. Llevat que canviï, els mercats despertaran aquest risc -potser amb una sacsejada- tard o d’hora.

Aquesta columna és part del recull d’experts sobre l’estratègia europea de creixement organitzat conjuntament pel Social Europe Journal, la Friedrich-Ebert-Stiftung , la Fundació Bertelsmann , el IMK de la Fundació Hans Boeckler i el Institut Sindical Europeu (ISE).

© Project Syndicate

Social Europe Journal

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button