Una àmplia majoria de les forces polítiques catalanes va arribar a la conclusió que el desbloqueig de les relacions Catalunya-Espanya passava per consultar la ciutadania sobre quin model era el convenient per al futur. Aquesta aspiració, assumida en els seus programes electorals i recolzada en diverses resolucions parlamentàries, reunia al voltant del concepte dret a decidir a independentistes, nacionalistes, confederalistes i federalistes. És obvi que cada força política veia a la consulta opcions molt diferents: des de la ruptura de l’statu quo per esgotat i irreformable, a l’oportunitat de canviar-lo profundament.
Amb els mesos la possibilitat de consultar els catalans sembla que s’allunya, encara que un calendari predeterminat fes creure el contrari. Els interessos partidaris i les limitacions de les forces polítiques estan fent molt difícil aquest procés. La impaciència d’ERC i la seva imprudència, la incapacitat del president Mas per fer més forta i sòlida la majoria al voltant del dret a decidir, la immobilitat del PP i els dubtes del PSC per estar a favor de la consulta des d’una posició propositiva i activa estan llastant aquesta possibilitat.
L’impuls d’una tercera via mitjançant una reforma constitucional federal, que tingui elements clars de bilateralitat, ha de ser compatible amb la realització d’una consulta que reconegui Catalunya com a subjecte polític. La consulta era -i és- una gran oportunitat pel seu potencial democràtic i per la seva dinàmica transformadora. Lamentablement els errors i el patrimonialisme de Mas i Junqueras en aquest procés han servit, sembla, de coartada perfecta perquè el PSC reculi i abandoni l’espai central i quedar alineats amb els que, després de les raons de legalitat -que comparteixo-, creuen que la millor consulta és la que no es faci. Gran error.
El PSC sembla, també, que vol aprofitar aquesta nova definició i posició per reforçar la unitat interna i la disciplina jeràrquica. I fer-ho amb solemnitat a través d’una votació inequívoca diumenge que ve que pot tenir l’efecte contrari del que persegueix. És a dir, que podem sortir més dividits que units. L’argumentació de que ens cal claredat i que no hem d’acompanyar a CiU en el seu suïcidi polític, amb les seves conseqüències per al país, és en part una excusa perfecta per imposar un estil i un lideratge polític que confon democràcia amb unanimitat. “Si en una reunió esteu els deu d’acord en tot, probablement sobren 9”, deia James Hunter.
La pluralitat porta a la diversitat, no a la unanimitat. Cercar la unanimitat com a instrument de poder polític intern és renunciar a oferir una representació política integradora, plural i múltiple. Dèiem que érem el partit que més s’assemblava a la societat catalana. Ja no. Som el partit que més s’assembla a si mateix, i a la interpretació actual dels seus principals protagonistes, que no és igual. Aquest diumenge podem certificar diverses coses. Una d’elles és que la nostra aposta pel dret a decidir que portàvem en el nostre programa era un posat i una urgència tàctica. O ens vam equivocar llavors o ens equivoquem ara.
Els nostres militants i simpatitzants estan esgotats i els nostres votants exhausts. S’allunyen votació a votació, enquesta a enquesta. I seguim obstinats a que la raó és perquè no oferim una imatge nítida. Confonem claredat amb simplicitat. Pensar que obtindrem beneficis polítics i electorals si sortim del camp polític central i que ens anirà millor si esperem a veure com s’estavella Mas i els seus aliats, és renunciar a liderar Catalunya. Ningú reconeixerà cap mèrit a qui, per covardia, càlcul o interès partidari intern, espera tranquil·lament. Sinó a qui arrisca, proposa i ofereix solucions.
La política catalana està en un embolic, i no podem quedar-nos de braços creuats o semblar que, en aquesta qüestió, entre el que representa Susana Díaz o Artur Mas, comprenem més i millor a la primera que al segon, encara que aquest, d’altra banda , hagi demostrat una incapacitat política digna d’estudi. Mas fa petit tot el que toca: la seva coalició electoral i la majoria que teníem pel dret a decidir. I si segueix així, farà més petita a Catalunya. Però això, els seus errors i les seves limitacions, no poden ser la coartada per als nostres.
L’actual nucli directiu socialista s’ha entestat a tenir una banqueta política més compacte, amb la ingènua idea que en la política, com passa amb algunes tàctiques en el futbol, es guanya només amb defenses. És el meu equip i pateixo en veure com retrocedeix. Però no per no estar convocada o figurar en l’alineació. Sinó perquè, amb el joc que es preveu, serem incapaços de guanyar el partit. Si la nostra única oferta és esperar el fracàs dels altres, renunciarem a la política.
Tots hem comès errors, segurament. Però entre els que no perdonen o no els importa que se’n vagin els crítics incòmodes, jo aposto-juntament amb moltes més persones- per treballar perquè en aquest partit no se’n vagi ningú, i que redoblem els esforços perquè els que se’n van anar puguin tornar, els que dubten, tinguin esperança i els que es quedin, il·lusió.
Qui va marxar no tornarà, que perdi tota esperança tant els que dubtin com els que es quedin. De l’infern de l’estalinisme de Pepe Zaragoza, Dani Fernández, Bustos, Navarro… no se n’escapa ningú. Salut!
http://www.cintoamat.blogspot.com.es/2013/11/shan-perdut-els-espais-comuns.html
S’han perdut els espais comuns
Vista des de dins, la situació del PSC deu ser dramàtica, o potser no tant si amb el resultat de l’últim Consell Nacional els seus dirigents han arribat a la conclusió definitiva que la majoria aclaparadora que van obtenir senyala el camí a seguir. En tot cas, com també ha senyalat Lluís Foix, els propers resultats electorals donaran o restaran raons a la decisió de “votar contràriament a qualsevol proposta o iniciativa legislativa relacionada amb la consulta que no hagi estat prèviament negociada i acordada emb el govern d’Espanya”.
Vista des de fora, com ho faig jo, la situació del PSC és ben singular, i fins paradoxal. Per un costat, s’ha convertit des de fa temps en el centre de totes les crítiques, ationades des dels cercles sobiranistes de CiU i ERC, i en part també des de IC, i per descomptat des dels mitjans de comunicació catalans, públics i privats, d’opinadors i tertulians de tota mena. Segons aquestes opinions, sembla arribat el moment de considerar el PSC, definitivament, com l’esca del pecat si el procés sobiranista encalla o no arriba a bon port. Però per un altre costat, es fa molt difícil d’entendre que en el contingut d’aquesta crítica hi bategui també el reconeixement implícit (i a vegades explícit) que sense l’aportació del PSC difícilment el procés podrà continuar endavant. Resulta paradoxal que amb l’afany d’anorrear el PSC hi convisqui el reconeixement de la seva centralitat, com una peça fonamental al si de la societat catalana, i que en canvi no s’hagi fet res, o ben poca cosa, per buscar els espais comuns que ens permetin avançar. Estem atrapats, con deia de si mateix Duran Lleida en una recent entrevista. Alguna cosa de fonamental s’ha fet molt malament si en la situació actual es pot veure que el procés no ha creat espais en comú per avançar sinó que ha segregat factors tan substancials de discòrdia entre les forces catalanistes que cada vegada més prenen per a molts catalans el caràcter d’un dilema, d’una aporia o d’una disjuntiva irresoluble.
Però no és sobre la manca d’espais comuns entre les forces catalanistes que volia reflexionar, sinó sobre la mateixa mancança al si del PSC, entre els anomenats crítics i els anomenats oficialistes. Llegint la Proposta de resolució aprovada per una amplíssima majoria al darrer Consell Nacional de PSC, hi veig un canvi de rumb motivat per les contradiccions que li ha comportat l’haver assumit, a partir d’un moment, el concepte de “dret a decidir”, concepte que curiosament es torna a citar en aquesta resolució reconduint-lo al concepte, no menys inconcret, de “consulta legal i acordada”. El dret a decidir dels sobiranistes no té res a veure amb la consulta legal i acordada de la proposta majoritària del PSC, i quasi res a veure amb el dret a decidir tal com l’entén el sector crític del PSC. Així i tot, no deixa de sorprendre que la posició majoritària no hagi fet un pas endavant per fer compatible l’eventualitat d’una consulta legal, tal com l’entén, amb la defensa al Congrés de la necessitat d’una consulta al poble català. Encara que estigui abocada al fracàs, la defensa podria aportar molts elements de reflexió polítics, de rellevància, almenys per fer veure, a qui volgués veure-ho, que després de la Sentència del TC sobre el nou Estatut als catalans se’ns deu una consulta. Els debats al Congrés no són només per comptar vots a favor i en contra, sinó sobretot per exposar raons i discutir-les. A l’opinió espanyola en el seu conjunt se li estan furtant sistemàticament els debats en profunditat sobre les qüestions polítiques i socials fonamentals, i la qüestió catalana és potser la més important en aquests moments.
El sector crític del PSC s’aferra a la voluntat majoritària dels catalans per sumar-se sense gaires matisos al guió d’ERC i CiU, sota la fòrmula de l’aparent correcció política dictada pel Consell de Transició Nacional. Tampoc he vist que subratllin gaire la conveniència d’un debat en profunditat al Congrés, sinó sobretot les ganes d’afegir-se a la postulació del dret a decidir sigui com sigui, d’una manera força acrítica, creant l’equívoc de confondre la posició d’un sector del PSC amb l’admissió apriorística que la consulta és una consulta per la independència exclusivament. Un moment o altre hauran de mirar de desfer aquest equívoc, si és que per ells el dret a decidir no coincideix amb el dret a la independència.
Amb el canvi de rumb del sector majoritari i el seguidisme del sector crític s’han perdut els espais comuns al si del PSC. Uns i altres haurien de recuperar-los, precisament subratllant els crítics les diferències que els distingeixen respecte del sector sobiranista, i els majoritaris les diferències respecte del PSOE. Les dues parts han de posar radicalment en qüestió els respectius pols d’atracció per tornar a trobar un espai comú. Si de veritat uns i altres són federalistes, la conquesta d’aquest objectiu no es pot deixar a la precipitació i a l’ambigüitat del dret a decidir com a sinòmin del dret a la independència; per aquesta via aviat ens passarà la data i ens quedarem amb les preguntes sense saber què fer-ne. Però tampoc es pot deixar a la inconcreció i a la vaguetat d’un futurible que surti per art d’encantament dels acords de Granada.