El socialisme espanyol té dues crisis, una més nova i l’altre anterior, que van més enllà de l’enfrontament entre Pedro Sánchez i els barons capitanejats per Susana Díaz. Ambdues crisis són profundes i de fons, ambdues actuen a l’hora, i per tant són difícils de destriar. Ambdues també tenen difícil solució.La primera és una crisi de model organitzatiu, que és també una crisi d’adaptació al medi. Al PSOE (com al PSC, al Labour i a molts altres partits socialdemòcrates europeus i del món) conviuen dos partits. A traç gruixut, el partit de masses (que a Espanya mai no ha estat de massa “masses”) i una mena de nou partit, horitzontal o de tendència horitzontalitzant.
Ambdues organitzacions responen a moments històrics diferents, a entorns diferents. El partit de masses és una organització concebuda per a una societat de classes, això és formada per uns individus que es reconeixen com a part d’alguna cosa sòlida i perdurable, que assumeixen el seu paper dins d’una jerarquia al capdamunt de la qual hi ha la direcció (el nom és prou explícit), que encapçala el líder.
El funcionament d’aquesta organització es basa en els estatuts, en les formes, en els equilibris de poder definits per la força de les organitzacions territorials. És el terreny dels barons i les baronesses.
Al costat d’aquesta organització, o al damunt, en els últims anys el PSOE (i el Labour també) ha adoptat mètodes que s’escapen a la lògica clàssica: l’elecció directa no només del candidat sinó també del primer secretari. Això introdueix a l’estructura orgànica clàssica una figura nova, que no basa la seva força en l’equilibri de poder territorial (com passava en un partit de masses), sinó en el vot directe de la militància expressat en eleccions secretes (és a dir, no controlables per l’estructura de poder).
Aquests dos partits, el clàssic i el nou, conviuen en un equilibri inestable, perquè es basen en lògiques diferents, ambdues legítimes: la de la delegació i la del vot directe.
Aquests dos models responen a dues tipologies de societat, amb patrons diferents. D’una banda, la societat antiga acostumada a creure i a obeir, de l’altra, la nova societat que vol decidir i es nega només a obeir. És a dir, d’una banda les persones amb baix nivell acadèmic que assumeixen que el líder en sap més que ells, i de l’altra els que es consideren tan o més preparats que la direcció (i per tant, no es deixen “dirigir”). És, en part, un conflicte generacional.
No li passa només al PSOE. Al Labour acaben de reelegir Jeremy Corbyn com a líder en elecció directa dels militants, malgrat que la gran majoria del grup parlamentari laborista als Comuns s’havia mostrat radicalment en contra de la seva continuïtat al capdavant del partit.
El “xoc de legitimitats” entre els barons i Sánchez no és res més que una expressió de la convivència de dos models de partit en part antitètics en una mateixa organització.
La segona crisi del socialisme espanyol és una crisi de contingut, i també és una crisi d’adaptació com la primera. Per dir-ho simple: els socialistes no saben quin paper han de jugar en el nou món sorgit de la crisi econòmica, que és també una crisi política, i que a Espanya és també una crisi d’envelliment del sistema del 78.
Aquí el PSOE tampoc no està sol. El debat sobre si donar suport a la investidura de Rajoy no és exclusivament espanyol. És el mateix debat que han tingut els socialista a tot Europa. Quin camí ha de triar el PSOE? El del SPD o el del Labour? Ha d’acceptar ser el segon partit del bloc conservador o ha d’intentar buscar-se un lloc entre les forces opositores?
El dilema entre Sánchez i els barons és més profund del que semblaria. Des de 2011 (o 2010) el PSOE no té un paper clar en un escenari que ha canviat profundament. No el té perquè no s’ha acabat de decidir entre les dues opcions que se li obren: o s’atrinxera amb el PP per preservar el sistema del 78 front a les hordes que el volen enderrocar, o es postula com la part moderada (“vella”) del bloc reformista.
La provisionalitat en què ha viscut el PSOE des de l’ensulsiada de 2011 li ha impedit decidir quin camí prendre. Cinc anys després, els socialistes encara tenen pendent el debat sobre el perquè són on són i què poden fer per sortir-ne. Mentrestant, en aquests cinc anys, mentre se succeïen les direccions provisionals i els líders per sortir del pas, Podemos ha aparegut i s’ha emportat una part important del terreny abandonat pel PSOE, posant encara més pressió a una organització garratibada, encara en fase de negació permanent.
En la fase actual ambdues crisis apareixen juntes. És mèrit de Sánchez, que ha sabut dibuixar un camp de joc que li és molt favorable: qui se’l vulgui carregar, entregarà el govern al PP. Davant d’això, els barons apareixen com els dolents de la pel·lícula. La situació actual obeeix a un empat d’impotències. Ni Sánchez pot acabar amb els barons ni aquests poden descavalcar el secretari general. El dibuix que queda dóna fe de com han canviat les coses en la política. No fa tants anys, una situació similar s’hauria resolt amb la defenestració immediata de Sánchez per part de l’aparell. El secretari general no hagués resistit ni una setmana a l’ofensiva combinada dels líders territorials, la vella guàrdia i la majoria dels mitjans de comunicació (amb els “afins” al capdavant).
Ara Sánchez resisteix perquè compta amb una legitimitat pròpia, la dels militants. I el cop de saló d’ahir dels barons demostra la feblesa d’un aparell territorial que no sembla disposar del control ni d’un fòrum restringit com el comitè federal.
I Sánchez també resisteix perquè ha sabut lligar la seva substitució amb la investidura de Rajoy. D’aquí també que els barons no gosin atacar-lo de cara. Qui mati Sánchez quedarà tacat per haver rendit el PSOE al PP i serà un cadàver polític. D’aquí que ningú no gosi desembeinar el punyal i optin perquè Sánchez es mati sol, o el matin els estatuts. Empat d’impotències.
La ciutat llunyana, bloc d’Oriol Bartomeus
