Portada

Arseni Gibert: Un PSC esdevingut anècdota

PSCLa Carta oberta als companys i companyes socialistes publicada  per Raimon Obiols a l’Hora m’ha incentivat a escriure aquest post.No es tracta d’una resposta al text d’Obiols, que puc compartir en bona mesura. Només d’un contrapunt, un enfocament crec que no incompatible amb el seu, només diferent i al meu parer, també pertinent.

Una qüestió preliminar i introductòria: tenint en compte el rellevant paper d’Obiols en la política catalana des de la primera resistència al franquisme i fins avui mateix  i tenint també en compte la situació política actual, potser era -o és encara- preferible o fins i tot esperat, que les seves reflexions, potser publicades en un mitjà de major difusió general, anessin més adreçades a la ciutadania i en clau del moment present, que als socialistes i gairebé en clau interna. Perquè malgrat l’apel·lació –en el punt 4- a la responsabilitat del PSC en relació al país, crec que no és abusiu interpretar que la seva carta focalitza l’atenció en l’episodi, que considero menor, de la votació del passat dia 16 de gener al Parlament i els seus efectes sobre el PSC. I no tinc la percepció que, ara mateix, parlar del PSC sigui exactament parlar de política.

Anant al grà i potser amb l’avantatge d’haver deixat passar uns dies, crec que són possibles punts de vista que permeten parlar d’ambdues coses alhora: del PSC i la situació política. Em limitaré a exposar el meu, sense referències directes al text d’Obiols, només una cita: “Es tracta també de guanyar el combat contra les manipulacions…” M’hi identifico plenament.

Crec que part dels problemes del PSC –de tot el PSC al complet- rau en la seva facilitat per picar l’esquer de les abundoses trampes semàntiques entaforades en el dit “procés”, sobretot donant per bo l’eufemisme principal i matriu de gairebé tots els altres: el “dret a decidir” que, sense pretensions de definició precisa, però si clara, jo diria que és un eufemisme de “sobirania efectiva i exercible, la facultat decisòria atribuïda -per part del Dret i de la Comunitat Internacionals- als ciutadans dels estats que estan  reconeguts com a sobirans i, en un supòsit concret, als de les colònies identificades com a tals que la reclamin per deixar de ser colònies”

Tenim –ara per ara- els ciutadans de Catalunya reconeguda aquesta facultat? Si, però com a dret compartit amb tots els ciutadans espanyols. Una altra cosa és que sigui desitjat com a dret propi i segregat d’aquell, cosa ben legítima i que té al món precedents més o menys comparables i més o menys reeixits. La Via Catalana de la diada del 2013 (molt més que la manifestació del 2012, amb motivacions dels participants molt més disperses i complexes) fou la constatació que molts catalans són partidaris de la independència i aquesta és la raó que justifica la necessitat de comptar quants. Caldria, doncs, un comptatge precedit d’un debat mínimament racional sobre avantatges, inconvenients i alternatives que, malauradament,  en les condicions ambientals actuals no sembla possible. I si el resultat fos que, com a mínim, la meitat + 1 dels catalans amb dret a vot en són partidaris , iniciar –llavors sí- un procés seriós orientat a un referèndum decisori i sabent tothom que complex, difícil, amb costos, i probablement llarg, no un també multi eufemístic “flors i violes”.

Però és fals que la sobirania sigui un dret automàtic i inherent a la Democràcia per a qualsevol comunitat territorial o administrativa subestatal per més nació sense estat que sigui. El reconeixement extern de la secessió només és fàcil en circumstàncies especials i convingudes o per acord intern dins de l’estat sobirà reconegut com a tal. I molt difícil per diverses raons si no és així, sobretot si no es mesura prou be –molt be- cada passa. Ja ho deia un eslògan d’un govern Pujol: “la feina ben feta no té fronteres”. Però, ai las! la mal feta, sí. 

L’error del PSC -al complet- fou doble, no només el de no desxifrar l’eufemisme, també el de no preguntar-se el perquè es vol exercir la sobirania. Lògicament, per decidir alguna cosa per la qual calgui, no? I no cal per cap decisió tendent a modificar l’ status actual dins d’Espanya,només cal per decidir la secessió (o per constituir de bell nou un estat confederal per agregació d’estats sobirans preexistents, supòsit que no ve al cas). Per a qualsevol altre canvi, cal només un acord intern (cosa que avui sembla improbable) però no cal sobiraniaÉs a dir, l’eufemisme “dret a decidir” en la pràctica sempre ha volgut portar a un altre, “la consulta” que vol dir “volem fer un pseudo referèndum d’independència decisori”.

Cert que els eufemismes del “procés” són enginyosos i amables, és difícil dir que no s’està a favor de poder decidir. Però assumir-lo com a propi  si no es comparteix la opinió que la única i la millor solució per al problema que tenim els catalans amb el nacionalisme espanyol és la independència(cas, crec, del PSC, dissidents inclosos?), és com a mínim una ingenuïtat, per no dir una notable incompetència arrodonida pel fet de no tenir cap proposta alternativa presentable(aquella “cosa” de Granada òbviament no ho és). Quan els que manen al PSC han volgut rectificar, ho han fet, tal com era previsible, pèssimament; fent palès que estaven obeint ordres directes del PSOE; sense donar cap explicació mig creïble; fent també el ridícul gestionant amb un tremendisme absurd la “crisi” interna pel vot dissident al Parlament. Els que no hi manen, semblen estar encara –cofois- instal·lats en l’eufemisme.

Per això l’episodi del dia 16 em sembla: (1) irrellevant malgrat la solemnitat donada a un simple nou pas tàctic per buscar un altre NO del nacionalisme espanyol i mantenir així confús i viu  el “procés”; (2) absurd com a causa i efecte de la nova crisi interna del PSC (quedi clar que no dic que no ha hagi, des de ja fa lustres, raons de sobra per a la dissidència, tantes com es vulgui); i (3) lamentable l’escenografia “heroica” abans, durant i després del gest dissident. Tot plegat, una manifestació més (bastant aguda, això sí) del problema crònic del PSC: un partit nascut com a genuïnament catalanista però gairebé sempre acomplexat davant del nacionalisme català i gairebé sempre subordinat al nacionalisme espanyol del PSOE.  Dejà vu. Res de nou llevat d’un altre gran salt endavant en la gradualment creixent incompetència i endogàmia de la seva direcció orgànica.  

Molt rellevant en canvi -i vergonyosa- la hipocresia dels que, ja des de molts anys abans que fos cert, titllaven de sucursalista el PSC i ara diuen enyorar-lo tant però el volen acabar de liquidar instrumentalitzant els “herois” i els seus acompanyants elevant-los als altars i convertint-los en símbols nogensmenys que de la “dignitat nacional” (sic). Si jo fos un d’ells estaria molt preocupat per la procedència d’alguns elogis hiperbòlics. Ja ho veieu, al final sempre m’acaba sortint la vena nostàlgica del “meu” PSC.

Gronxant dubtes…, bloc d’Arseni Gibert

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button