Recordo que en un dels passejos pels carrers de Londres amb Augusto Assía, el qual va ser corresponsal d’aquest diari a Anglaterra m’aconsellava que mai parlés de victòries aclaparadores ni derrotes humiliants. L’havia escrit en una crònica d’una elecció parcial en la qual els conservadors havien obtingut un inesperat i rotund resultat sobre els laboristes. La victòria pot ser per un vot o per cinquanta mil. És igual, em deia Augusto Assía, després d’haver menjat al restaurant de l’hotel Savoy de l’Strand, molt a prop de la famosa Fleet Street, la gran concentració del periodisme britànic en els temps de la seva grandesa.
Una personalitat identificada amb la candidatura de Junts pel Sí es lamentava inútilment que amb dos escons més tot seria molt més fàcil. Havien transcorregut tres dies des del 27 de setembre i el problema era i és com designar al president de la Generalitat. Amb els 62 escons obtinguts no n’hi ha prou. I si en una segona votació no convenç a dos diputats de la CUP, o d’una altra formació, ens trobarem amb la primera i molt seriosa dificultat per formar un govern. Sostinc que Artur Mas podrà ser investit perquè les pressions sobre els cuperos seran de molt alt voltatge i perquè entrar en un altre període electoral allà pel mes de març em sembla que no convé a ningú.
Catalunya necessita estabilitat política i atendre els interessos i preocupacions més peremptoris dels seus ciutadans. Ha arribat el dia després i les ombres de les incògnites apareixen com aquelles figures que adquireixen formes fantasmals quan es transita de nit per un camí solitari.
Se suposa que la legislatura tindrà una durada de 18 mesos, segons s’establia en el full de ruta última i també d’acord amb les promeses d’Artur Mas, que, des del número quatre de la llista, ens deia que vivíem una situació sense precedents en el món i que en un any i mig s’haurien acabats els treballs per a poder efectuar un referèndum definitiu sobre la independència.
La realitat és que estem enmig d’una apagada informativa transitori de la CUP, que s’ha imposat un termini de reflexió fins dijous que ve. Suposo que el diputat electe, Antonio Baños, o qualsevol dels seus nou col·legues van a presentar les condicions per donar suport a la candidatura de Junts pel Sí. Han dit que no donaran el seu vot a Artur Mas. Però en política tot és canviant i possible. El fet és que deu dies després del 27-S vivim un procés d’interinitat que depèn de deu diputats que no saben què pintem a Europa, que creuen que cal donar unes quantes zurras als bancs i que el sistema capitalista és maleït i perjudicial per a tothom.
Amb dos diputats més no hi hauria de passar per aquests desagradables tràngols. Però els escons es fabriquen amb vots i no amb declaracions i menys encara amb intervencions de tertulians que arreglem el món sense saber exactament com.
En aquests dies ja no es parla de desconnexió com el que apaga la llum de la segona residència. Ni tampoc de terminis i ni tan sols de com es produirà el pas cap a un Estat propi, dut a terme amb un somriure als llavis d’una majoria de catalans.
Catalunya entra en un període de transaccions transversals amb ella mateixa i, en conseqüència, amb Espanya i amb Europa. La CUP posarà condicions molt estrictes per pactar una presidència de la llista encapçalada per Raül Romeva. Potser una d’elles sigui el nom de la persona que serà president. Però la dificultat no està només en els polítics dels dos partits que van confeccionar la llista electoral, Artur Mas i Oriol Junqueras. El problema no és de noms, sinó de programes, de continguts i de model de país. És cert que la independència és un denominador comú que podria superar tots els esculls. Però la història demostra, i les eleccions ho corroboren cada vegada que s’obren les urnes, que el país és molt plural, divers i ni tan sols en una qüestió tan crucial ha una única manera de veure les coses.
Vist amb la perspectiva de deu dies, s’adverteix que Artur Mas i els seus col·laboradors més pròxims van construir una candidatura que només contemplava la independència, sense concrecions sobre aspectes fonamentals per a la governabilitat del país. I es va fer a la grenya amb Espanya i sense comptar amb Europa. El problema no és la independència, sinó si una majoria de catalans estan en condicions de suportar els costos i les càrregues del període de transició que no sabem si seria cosa de dos anys o més.
Alex Salmond va dimitir després de perdre el referèndum d’Escòcia. Ara forma part de la majoria d’independentistes escocesos, 56 de 59, al Parlament de Westminster. Diumenge va insistir que es pot fer un referèndum a Catalunya sempre que estigui pactat i sigui legal. No és el que s’ha fet aquí.
