CatalunyaPortada

Arseni Gibert: ShowCat (Spring 2021)

JORDI SÀNCHEZ

Coneix les seves limitacions: sap que no és Napoleó, per això vol ser Fouché. També sap que ara per ara no té cap Napoleó per servir i servir-se’n, que només té una grotesca caricatura del cors més universal (per cert, corsari ve de Còrsega, no?): Puigdemont. No és difícil imaginar Jordi Fouché, dient a ERC:  “posem-hi la Borràs, la justícia espanyola ja l’empaperarà i ens la traurem de sobre vosaltres i nosaltres. I que ERC piqués l’esquer.

Després de les dues sessions d’investidura fallida del candidat Aragonés els dies 26 i 30 de març; Jordi Fouché va dir en una entrevista dues coses: 1) No especularem amb noves eleccions; i 2) Si volen, que governin en minoria (això vol dir que potser li deixarien 26 dels 32 vots de JxC per ser investit o bé que els anés a cercar en un altre lloc?). Traducció lliure: només farem un govern conjunt presidit per Aragonés si passa per l’adreçador: un govern i un president de la Generalitat “de gestió”, una mena de super-diputació; una estratègia per fer o simular que es fa la independència de forma rupturista i unilateral, dirigida des de Waterloo pel pseudo Napoleó assessorat per Jordi Fouché (això si, amb una “gran” concessió: una plaça per Aragonés en el Consell per la República; i “unitat d’acció” (rupturista, és clar) a Madrid, amb renúncia d’ERC a la seguida fins ara. 

Resum: el gen mutant convergent (GMC) no sap perdre.

LAURA BORRÀS

Va dir tres coses en el seu discurs després de ser investida presidenta del Parlament de Catalunya: 1) un emfàtic elogi de Carme Forcadell per anunciar que, com va fer ella, en el “seu” Parlament es podrà debatre de tot. Cap referència a Roger Torrent, omissió que va indignar a ERC; 2) “En democràcia la voluntat popular està per damunt de la llei i no a l’inrevés”; i 3) “Més de la meitat dels catalans han votat candidatures independentistes”.

Comentaris obligats:

Punt 1: És evident que en els Parlaments democràtics es pot debatre de tot el que vulguin els grups parlamentaris, només faltaria. Però  “debatre” no és un sinònim de votar. No tot es pot votar. Un exemple senzill: si en algun país del món, el seu govern està fent un genocidi contra els seus adversaris, en qualsevol parlament democràtic del món es pot votar una resolució de condemna d’aquest fet i fins i tot de petició a la ONU de intervenció militar i/o d’expulsió del país. Però no es pot acordar (votant) la intervenció militar o l’expulsió del país de la ONU, potestats exclusives de la seva Assemblea General. D’igual forma, al Parlament de Catalunya es pot debatre tot i aprovar (votant) a més de tot el relatiu a les seves facultats, resolucions d’opinió en matèries sobre les que no té competència, però no sotmetre a votació, per exemple, una declaració de independència (encara que fos ridícula, d’opereta vienesa, perquè només va durar 18 segons), ni tampoc dues lleis que derogaven la vigència de l’Estatut i de la Constitució a Catalunya, ambdues redactades  pel senyor Carles Viver i Pi-Sunyer (segons ell per encàrrec del Sr. Astut -perdó, Artur Mas) que el convertien indiscutiblement en el jurista més creatiu de la llarga història del Dret Romà. 

Punt 2: És una obvietat que les lleis aprovades democràticament, es poden modificar democràticament. Però és antidemocràtic incomplir-les o violar-les sense modificar-les prèviament. 

I punt 3: La Sra. Borràs hauria d’haver dit “més de la meitat dels votants” en lloc de “més de la meitat dels catalans”. 

Aquesta puntualització no vol dir de cap manera que la composició de la càmera no sigui legítima, és ben legítima d’acord amb la llei electoral vigent, que s’ha de respectar malgrat que a alguns no ens agradi que permeti  que, a més dels ciutadans, votin també els quilòmetres quadrats dels territoris amb menys densitat de població i que, per tant, no tots els vots valguin igual. En qualsevol cas, crec que estaria bé evitar parlar en nom del poble o de la meitat del poble, encara que fos només per respectar el copyright de Mussolini.

En tots tres casos, es podria tractar o bé de tres errors (desconèixer les potestats del Parlament; tenir una visió imprecisa de la democràcia; essent “de lletres” potser fluixejar en matemàtiques); o bé de fal·làcies conscients en forma de declaració d’intencions. Pel respecte que tinc a la intel·ligència de la Sra. Borràs, haig de suposar que la opció correcta és aquesta darrera. 

Resum: sembla clar que anirem de mal borràs. De moment ja ha “despatxat” de la mesa al jurista Alonso Cuevillas, només per dir una obvietat: que immolar-se desobeint només té sentit si comporta avenços significatius. 

Pere Aragonés

Per primer cop en el postpujolisme ERC va guanyar al GMC en unes eleccions al Parlament, convertint el seu cap de llista en el candidat més ben col·locat per aspirar a la presidència. Però sembla com si no s’ho acabés de creure. És cert que no era fàcil. Hi havia una majoria independentista i una majoria d’esquerres numèricament possibles. I hi havia una majoria de dretes políticament impossible de  lligar. Aragonés va optar per una filigrana: una majoria que fos alhora independentista i d’esquerres, probablement una missió impossible. I va tenir una pensada dubtosament encertada, arribar a un acord amb la CUP creient que això pressionaria a JxCat. Sembla evident que la forma lògica de pressionar a JxCat per forçar un acord era, encara que no tingués cap intenció de lligar res, tenir converses amb els partits d’esquerra encaminades a donar a entendre que no descartava del tot un govern d’esquerres (en descàrrec d’Aragonés cal dir que aquesta maniobra potser estava vetada per un alt dirigent d’ERC, sembla que, en aquest moment, amb fòbies molt exacerbades). El cas és que les dues sessions no van ser només un entrebanc derivat de no haver tancat un acord per manca de temps. Van ser una clara i reeixida intenció premeditada d’humiliar el candidat i, sobretot, d’advertir-lo del que posteriorment Jordi Sánchez explicitaria en l’entrevista esmentada: passar per l’adreçador o governar en minoria (només fins que el GMC pensés que ja li convenia “especular” amb unes noves eleccions).

Hem vist com el GMC no sap perdre. Potser es podria dir que ERC no sap -o no en sap prou- guanyar, actuar com a guanyador. Potser li caldria entendre d’una vegada que la gran especialitat del GMC és ensarronar a ERC. Tant si guanya com si perd. I que un govern conjunt de republicans i neo-trumpistes no pot funcionar (i menys ja sabent-ho per experiència). El Cat.Show continua.

Diari de Girona, 14 d’abril de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button