El dia 15 d’abril de 1983 Walt Disney Company (WDC) va inaugurar Tòquio Disneyland, el seu tercer gran parc temàtic que es sumava als de Califòrnia i Florida. L’excel·lent resultat immediat de l’experiència japonesa va comportar la decisió d’implantar un quart gran parc a Europa.
WDC és el grup empresarial líder i el més tecnificat del món en el sector de les grans instal·lacions d’oci. Entre 1983 i 1987 va estudiar, ex ante i minuciosament, totes les variables imaginables -no tan sols l’emplaçament- relatives a la implantació d’EuroDisney, inaugurat el 12 d’abril de 1992 a París. Malgrat aquest exhaustiu treball previ, els primers anys d’explotació següents a la lògica afluència massiva inicial permeten apreciar notables desviacions en les previsions i fins i tot correccions d’errors conceptuals importants. Un treball de recerca de Lyn Burgoyne, de la Universitat d’Illinois, analitza a fons els nombrosos treballs acadèmics que entre 1989 i 1995 havien estudiat -alguns d’ells ja ex post- encerts i errors del projecte i de la seva gestió inicial. Una de les conclusions recollides és que, tot i el seu know how, WDC no va avaluar en tota la seva dimensió que la resposta europea a aquests i similars tipus de macro espais d’oci, és molt diferent de la resposta americana o asiàtica, sent una de les principals diferències que a Europa elevats percentatges dels clients inicials van un cop per curiositat però no els freqüenten amb certa periodicitat com sí ho fan en altres llocs del món. Potser fins i tot això permeti especular sobre si estudis previs realitzats per EuroVegas-Madrid han detectat problemes d’aquesta índole que puguin explicar la seva marxa enrere o l’actual situació de stand bye sine die del projecte.
Qüestions d’aquest tipus potser expliquen els nombrosos fracassos i les poques experiències positives de grans parcs a Europa. Una de les exitoses és sens dubte PortAventura i també el propi EuroDisney, Legoland a Baviera, Gardaland el nord d’Itàlia, i alguns altres de dimensió més reduïda. I potser expliquen també que PortAventura, tot i que el projecte inicial d’Anheuser Busch (AB) era molt bo i de característiques molt adaptades a la demanda europea, necessiti fer grans i freqüents inversions periòdiques per renovar l’atractiu de l’oferta i estimular la afluència motivada per la curiositat inicial sobre les novetats i que, a més i al contrari que els primers anys, necessiti cada vegada més com a clients els turistes propers i no tan propers, la qual cosa comporta unes altes comissions a intermediaris i disminueix sensiblement el preu mitjà de l’entrada i per tant la rendibilitat.
AB gairebé es va retirar molt aviat del projecte i ja definitivament el 1998. Per salvar la implantació del parc es va recórrer a l’empresari Javier de la Rosa que va iniciar les obres i al qual el President Pujol va qualificar “d’empresari català model” des de la tribuna del Parlament de Catalunya. Quan de la Rosa li van sorgir problemes amb els seus socis àrabs i amb la justícia, va ser La Caixa qui va efectuar el segon salvament d’emergència, va buscar un soci tecnològic anglès i va culminar la realització del projecte. PortAventura es va inaugurar el primer de maig de 1995. La Caixa es va desfer de la seva participació encara quedant-se els terrenys no utilitzats pel parc, unes 500 hectàrees.
Anem -ara ja sí- a BarcelonaWorld (BW). Òbviament, un parc temàtic basat en grans atraccions i un macro espai basat en casinos i en el joc com a centre d’atenció, són coses diferents. Però això no obsta que els dos tipus d’implantació siguin susceptibles de rebre de les respectives demandes respostes diferents a Europa i a altres continents com Amèrica o Àsia. D’altra banda, hi ha alguna coincidència en l’origen de les iniciatives d’impulsar PortAventura i Barcelona World per part del govern català. PortAventura neix com un gran projecte i com a reacció a la pèrdua de la “final” d’EuroDisney amb París com a guanyadora. Una cosa semblant passa amb Barcelona World. El 7 de setembre de 2012, just el dia anterior al fet que es donés a conèixer que EuroVegas optava per Madrid, el Govern català va anunciar el projecte. La foto amb La Caixa quedava molt bonica però més que la seva implicació podia indicar que es lliurava, encara que fos a canvi d’accions amb un futur incert, de les 500 hectàrees de terreny que es va haver de quedar. La percepció general va ser d’improvisació de l’anunci degut principalment a la indefinició sobre el contingut i la viabilitat del projecte.
Una indefinició que persisteix i acompanya altres dubtes
Hi ha una polèmica ja oberta que fon i sintetitza dues qüestions: d’una banda les reserves d’amplis sectors davant d’un projecte que es percep com un incentiu o foment potencial de la ludopatia vista com a problema social; i de l’altra, agreujant aquesta percepció, un tractament fiscal del joc molt favorable i que a molts sembla discriminatori. Però això és el que ja està damunt de la taula i no es tractarà. Hi ha altres aspectes que mereixen tanta o més atenció.
La primera pregunta pertinent podria ser: estem parlant d’un projecte o d’un difús núvol de fum? Es parla de BW com d’alguna cosa molt concreta i tangible, cosa sobre la qual es pot estar a favor o en contra, impedir o materialitzar, implantar o no implantar. Però implantar què? Pel que és conegut públicament, una mena d’un gran centre d’oci basat en casinos amb diversos espais diferenciats per ambients de diferents parts del món i per a la implantació es disposa d’uns terrenys adjacents a PortAventura i d’una empresa promotora que diu disposar de 4.500 milions d’€ i de contactes amb tercers interessats. No sembla molt ni molt concret. El mateix President Mas ho va dir clarament en la presentació de l’acord amb el PSC per modificar la Llei del Parlament de Catalunya 2/1989, de 16 de febrer, sobre centres recreatius turístics CRT: precisat que es tractava d’un acord per fer legalment viable la implantació, no d’una altra cosa. No obstant això, alguns crèduls alcaldes i hotelers de la zona, exerceixen com a grup de pressió per garantir la implantació i faciliten xifres increïblement precises de volum de beneficis econòmics i de creació de llocs de treball directes i indirectes que es generaran, xifres que com sempre els mitjans de comunicació divulguen en titulars sense preguntar el més mínim sobre la metodologia dels càlculs.
D’altra banda, el líder de l’empresa promotora, atenent la seva trajectòria com a actor relativament destacat de la recent bombolla immobiliària i amb actuacions controvertides i judialitzades tant aquí com a l’Amèrica Llatina, obliga a preguntar i no estarem davant d’un nou “empresari model” com pedra angular del projecte.
Però hi ha més. Si com hem vist, una potent i tecnificada maquinària empresarial com WDC comet errors de disseny i de previsions en abordar projectes de gran envergadura, podem confiar en les avaluacions i criteris d’estaments i persones bastant menys qualificades i expertes per a això?
En un altre sentit, convé recordar que l’encara vigent llei esmentada, possibilita l’expropiació de terrenys per construir els dos CRT.
Segurament convé explicar que un CRT és, segons la Llei de 1989 un parc temàtic amb uns mínims d’extensió, inversió i atraccions d’alta tecnologia necessàriament acompanyats de camps de golf, zones hoteleres i residencials, és a dir excloïa tota possibilitat d’implantació de parcs temàtics (excepte molt petits) sense aquests additius. Un dels missatges llançats per AB al retirar-se del projecte va ser que ells pretenien fer tan sols un parc temàtic, no urbanitzacions i que estaven disposats a comprar els terrenys sense necessitat del benefici de l’expropiació, donant amb això peu a moltes especulacions sobre qui eren els potencials beneficiaris de les més vàlues dels terrenys de Vila-seca i Salou expropiats per implantar el CRT.
El cas és que, efectivament, es van expropiar les 800 hectàrees per construir el CRT on està ubicat PortAventura, no sense un llarg i dur conflicte amb la majoria dels antics propietaris. I convé recordar-ho perquè aquest no és ni de bon tros una dada irrellevant. En tota expropiació la mesura s’empara en el concepte d’interès general i el sòl obtingut és precisament per ser usat en les finalitats concretes adduïdes com a justificació d’aquest interès general, en aquest cas els usos previstos en un CRT tal com el defineix la Llei cal tenir present que no es tracta d’una requalificació ordinària de sòl ordinari sinó de sòl expropiat. La pregunta sorgeix immediatament: És possible aplicar ara altres usos a aquest sòl sense risc d’incórrer en una il·legalitat per no haver executat els usos previstos i per canviar-lo ara per altres, obrint la possibilitat d’ un eventual ressorgiment del conflicte plantejat pels expropiats o els seus hereus?
I finalment, una darrera pregunta, potser una mica retòrica però no sense sentit. No estarem confonent l’evident i saludable compatibilitat entre indústria i oferta d’oci amb el lliscament involuntari però no per això menys perillós de convertir Catalunya en un parc temàtic turístic?
En aquest enllaç pots consultar algunes notes complementàries proposades per l’autor
