El Parlament de Catalunya va aprovar la setmana passada una declaració que proclama el poble català com a “subjecte polític i jurídic sobirà” i reclama la celebració d’una consulta per decidir el seu futur polític. Comença un llarg i incert camí per a Catalunya. En aquest article explorem aquest camí utilitzant l’analogia del dilema del presoner, un conegut dilema de la teoria de jocs, molt comú en l’acció política.
En el dilema original, la policia arresta dos sospitosos i els manté incomunicats en cel·les separades. Si ambdós presoners es comporten de manera egoista i acusen l’altre, seran condemnats tots dos. Si col·laboren, poden exculpar l’un a l’altre i aconseguir una reducció significativa de la pena. La lliçó interessant del joc és que l’egoisme de les parts les inclina a no cooperar encara cooperant obtindrien un resultat més favorable.
L’actual problemàtica al voltant de la relació entre Espanya i Catalunya s’assembla a aquest dilema. Les parts poden triar entre dues estratègies: (1) la confrontació, que porta a una “independència desordenada” de Catalunya (en endavant el mal equilibri) o bé (2) la cooperació, que acaba en un acord sense independència, però amb més sobirania per a Catalunya i una eventual reforma constitucional (d’ara endavant, el bon equilibri).
Nosaltres argumentem que el bon equilibri és més probable perquè els riscos que comporta la independència desordenada -assumint que Madrid mai n’acceptaria una d’ordenada- s’activaran unes dinàmiques a nivell domèstic i internacional que forçaran a les parts a arribar a un acord que eviti la ruptura.
Per què ens trobem en aquesta situació de confrontació? Des del segle XVIII les relacions entre el poder central i Catalunya no han estat fàcils perquè totes dues parts tenen una idea fonamentalment diferent de l’Estat. El centralisme concep Espanya com una unitat nacional sense fissures, una visió allunyada de l’Estat plurinacional que defensen el nacionalisme català i basc.
Així mateix, l’existència d’una llengua pròpia, un major lligam amb el continent europeu i la llunyania del poder central han generat a Catalunya i al País Basc una forta cosmovisió pròpia i una manera diferent d’entendre el progrés econòmic i empresarial. La història de la política espanyola dels últims segles pot entendre, en part, com un intent d’anivellar aquestes tensions entre el centre i la perifèria.
L’Estat de les autonomies, la solució que es va proposar en la Transició, va ser un intent de solucionar els problemes basc i català. Però mentre el País Basc va rebre un tracte fiscal especial, Catalunya va entrar en el sistema general, a través del qual ha anat aportant més recursos que la mitjana de les comunitats autònomes al sistema de finançament (a causa de ser més rica que la mitjana) i rebent per sota de la mitjana.
Ara, amb el poder central debilitat per la crisi, els catalans reivindiquen de nou les seves aspiracions. Reclamen un acord econòmic semblant al del País Basc i Navarra, una política d’infraestructures que reconegui el seu pes industrial, més autogovern i el ple respecte i reconeixement a les seves institucions educatives i culturals.
Unes reivindicacions, convé recordar, en la línia de les que prometia el fallit estatut d’autonomia, que garantia un acord d’inversió per sobre de la mitjana durant set anys per minorar el dèficit d’infraestructures. Però una desgraciada constel·lació política va fer malbé aquest camí.
Madrid tem que cedir davant les pressions catalanes pugui significar el desmembrament d’Espanya i roman enrocada. En comptes d’oferir a Catalunya, com Londres a Escòcia, un debat obert i un referèndum, Madrid nega l’existència mateixa del problema i ataca els elements més preuats del catalanisme com la llengua o l’educació. A això s’uneix un problema econòmic: sense creixement i sense diners en les arques públiques, d’on traurà Madrid els fons (si no és d’altres comunitats) per oferir un millor règim fiscal a Catalunya?
Els presoners estan enfrontats perquè la confrontació és, de moment, l’estratègia que maximitza el seu rèdit polític. Però quines forces poden portar a les parts a evitar el mal equilibri? Creiem que són tres: (1) els riscos de la “independència desordenada” -que aniran guanyant significació a mesura que es vagi acostant el dia del referèndum-, (2) les pressions de l’eurozona -que davant el risc de contagi pressionaran a Madrid perquè cedeixi- i (3) l’interès de les elits i de part del nou independentisme en acceptar un potencial “pacte raonable” dins d’Espanya.
Més enllà del risc real de quedar fora de la UE, econòmicament, la tensió en les relacions comercials i la incertesa causada per la independència desordenada portarien al col·lapse en el curt termini de les dues economies. El procés de transició, en el qual caldria renegociar infinitat de deutes i obligacions compartides, seria caòtic i els costos que comportaria transformar Catalunya en un nou Estat serien complicats d’assumir en l’actual moment de crisi. En el pitjor dels casos Madrid podria suspendre l’autonomia catalana mitjançant l’article 155 de la Constitució i en últim extrem exercir l’ús de la força per evitar la secessió.
La dimensió internacional serà determinant en el canvi cap al bon equilibri. Com hem après, els desenvolupaments de la política interna dels membres de l’eurozona són molt importants per a l’evolució del conjunt. Posem, per exemple, que en un clima de major recessió a Espanya i creixent volatilitat en els mercats s’acosta el referèndum i segueix sense haver pacte. Els inversors temen el col·lapse espanyol i venen els seus bons abans que el col·lapse arribi, causant les famoses profecies autocomplertes. La prima a Espanya es dispara, arrossegant a la italiana. El BCE, ja sense bazokas a la recambra, decideix no intervenir ja que davant la potencial insolvència d’una Espanya sense Catalunya pot posar la seva credibilitat en joc. La aparentment inofensiva independència d’una regió de la perifèria podria portar a la ruptura de l’eurozona.
Abans que això passi, les principals nacions europees pressionaran a un Madrid, molt debilitat, perquè ofereixi un nou pacte a Catalunya. Madrid es resistirà, ja que la qüestió territorial és potser l’últim espai on conserva sobirania, però és possible que es vegi obligat a cedir.
Encara que part de l’elit econòmica catalana s’ha sumat al discurs independentista després de la negativa de Madrid al pacte fiscal, la seva essència pactista i la por a la incertesa econòmica el portarà probablement a acceptar un “acord raonable” que doni més sobirania a Catalunya. D’una manera semblant podria actuar el nou independentisme ja que, majoritàriament, no es basa en un independentisme romàntic i immobilista sinó en la percepció que, per la mala gestió de la crisi i el seu rebuig a l’Estatut, l’Estat espanyol ha deixat d’oferir un pacte convenient a Catalunya.
En aquest article plantegem una possible solució al dilema del presoner. Arribat cert punt (fins i tot abans del referèndum) els riscos d’una independència desordenada i les pressions internacionals, una variable ignorada en el debat fins ara, poden fer canviar els incentius dels jugadors i propiciar una negociació que resulti en el bon equilibri. Perquè aquest equilibri sigui permanent i els presoners estiguin interessats a cooperar, aquest acord ha d’oferir major sobirania a Catalunya, incloent una eventual reforma constitucional que dibuixi les bases d’una Espanya federal.
