Disposem d’un bon elenc de memòries polítiques de personatges que han jugat un paper important en el socialisme espanyol. De vegades estem davant llibres-entrevista on es dóna compte d’una trajectòria vital com va passar amb el llibre-homenatge a Nicolás Redondo, en altres amb obres publicades després de la mort (com el llibre homenatge a Lluís Gómez Llorente), però també hi ha obres de reconstrucció personal d’una vida: Francisco Bustelo, Pablo Castellano; Alfonso Guerra, José Bono; Pedro Solbes, José Martínez Cobos, Joaquín Leguina, Pasqual Maragall, Juan Carlos Rodríguez Ibarra…
En el camp comunista sobresurten igualment les memòries i biografies de Santiago Carrillo, Jorge Semprún, Manuel Azcarate, Manuel Sacristán, Juan Ramón Capella, Javier Pradera (Santos Juliá), Simón Sánchez Montero, Marcelino Camacho, Julio Anguita, Nicolás Sartorius…
En relació al nacionalisme català cal ressaltar fonamentalment les memòries de Jordi Pujol que, al seu torn compta amb diverses biografies. No hi ha, però, moltes memòries de socialistes catalans. Alguns líders van morir sense escriure memòries com Joan Reventós i altres van ser assassinats com Ernest Lluch, no falten els que es van dedicar a tasques de gestió molt allunyades del món del memorialista.
Per tot això és d’especial interès el llibre de Raimon Obiols. Seria molt desitjable que es produís una traducció al castellà perquè els que no dominem el català poguéssim recollir tots els matisos, i entendre tota la complexitat de l’obra que comentem. El mínim que és pot dir. Memories Politiques (Barcelona, La Magrana, 2013) reflecteix, des del mateix títol, alguna cosa especial que suscita curiositat i anima a la lectura: Què és això mínim que podem/hem de dir?; Què és el mínim que podem/hem de callar?
Obiols fill d’un pintor catalanista molt conegut, estudia al Liceu Francès i s’inicia en l’antifranquisme des dels seus primers anys estudiantils. El gran incitador al seu compromís polític, el seu mestre de referència va ser Joan Reventós, al qual dedica pàgines emotives de gratitud.
En una obra que es caracteritza per la seva enorme capacitat per donar sentit i credibilitat a les diferents opcions antifranquistes és molt rellevant aclarir un primer interrogant. Per què opta Obiols pel socialisme i no pel comunisme o pel nacionalisme? En poques memòries de dirigents socialistes apareix un reconeixement tan clar, tan explícit, tan proper a la tasca d’homes com López Raimundo, Solé Barberà, Antoni Gutiérrez Díaz, Alfonso Carlos Comín, Juan Ramón Capella, Miguel Núñez, tots ells comunistes, i, però, des del principi apareix també l’impacte de la mort de Stalin, les revelacions del XX congrés del PCUS i la revolta a Budapest el 1956. Apareixen doncs els motius que provoquen la distància d’Obiols amb el comunisme i l’aposta per un socialisme, una aposta que no oblida mai l’experiència catalana dels anys trenta i la dura tragèdia viscuda pel POUM, que tracta per això de no repetir l’error comès per Joaquín Maurín.
La proximitat i la distància amb la cultura de l’exili marquen la vida del socialisme català. En el cas de Reventós i Obiols la relació amb Pallach i la ruptura de 1966 marquen un punt d’inflexió en la trajectòria del moviment socialista de Catalunya que li permet incorporar-se a la tasca de reconstrucció del moviment obrer, de vinculació al nou moviment estudiantil i de creació d’organismes unitaris de tota l’oposició antifranquista fins a desembocar en l’Assemblea de Catalunya. La tasca unitària de l’oposició de l’interior no oblida mai la relació amb la Generalitat de l’exili i el paper que ha de jugar, arribada la democràcia, Josep Tarradellas.
Aquesta empremta unitària és la que troba a faltar Obiols a l’oposició antifranquista a l’Estat espanyol en dividir-se entre la Junta democràtica i la Plataforma democràtica. La primera presidida pel PCE i la segona pel PSOE. A Catalunya, l’ímpetu unitari comprèn socialistes, comunistes, nacionalistes i democristians. A la resta d’Espanya existeix des del principi una competència ferotge per l’hegemonia dins l’esquerra.
Pensa Obiols que aquest esperit unitari és el que ha permès al socialisme català lluitar per la unitat socialista i per la unitat del poble de Catalunya. Una unitat que ha impedit l’emergència de nous lerrouxismes però que es va produir en unes circumstàncies que no eren les desitjades pels socialistes catalans. Els socialistes catalans constaten des del principi que el PSOE està disposat a fer una excepció en el cas de Catalunya, està disposat a acceptar que el PSC sigui un partit federat amb el PSOE. Un partit sobirà, independent, en el seu finançament i en el seu funcionament. Aquesta excepció no es permetrà a la resta dels partits que formaven l’anomenada Federació de Partits Socialistes. D’aquí la culpa que viuen els socialistes catalans en abandonar a la seva sort als membres del Partit Socialista del País Valencià, que apostaven per la Federació de partits i que van intentar una opció electoral diferent al PSOE que es va saldar amb el fracàs. Igual sort va córrer el Partit Socialista gallec.
Per comprendre molt del que hem viscut en la relació entre socialisme i nacionalisme és imprescindible aquest llibre d’Obiols, que recorda amb emoció la seva amistat amb Joan i Vicen Garcés, amb Emilio Gastón i amb Beiras, i no obstant això en cap moment transmet la mateixa emoció (és el mínim que es pot dir) en referir-se als seus companys de l’executiva del PSOE. Executiva de la qual va ser membre del 79 al 81 i del 90 al 99 (sent secretari de política internacional). Sorprèn per això que declari anys després, el 2011, que era indiferent davant l’elecció del nou secretari general del PSOE perquè aquest no era el seu partit.
Existeix doncs aquesta nostàlgia per la Federació de Partits socialistes i la nostàlgia omple d’orgull pel retorn de Tarradellas. El llibre reflecteix molt bé tot un món d’implicacions emocionals i polítiques entre els diferents sectors de l’oposició per treballar unitàriament i recuperar el gran símbol de la cultura republicana catalana.
La pregunta que ens podem fer és: com va ser possible que un país com Catalunya en què l’esquerra socialista i comunista tenien tal força suportés durant 23 anys el govern de Jordi Pujol?, Què va ser el que va passar? Molts analistes es remeten al lideratge dubitatiu de Reventos i al suport inequívoc de Barrera a Pujol el 1980, altres analitzen l’efecte de la LOAPA i de Banca Catalana, n’hi ha que aprofundeixen en el manifest dels 2.300 en contra de la immersió lingüística, i la divisió de la política educativa a la base electoral socialista, no falten els que es pregunten com és que la victòria socialista a les municipals i generals mai redundava en una victòria a les autonòmiques. Tots aquests interrogants segueixen aquí i per aclarir-los és imprescindible comptar amb el punt de vista d’homes com Obiols. Per això és tan recomanable la lectura d’aquest llibre.
Obiols apareix com el Poulidor que mai aconseguia triomfar sobre Anquetil i que des del principi prefereix el seu paper com a líder de partit que com a candidat a la presidència de la Generalitat. Com l’home que, segons el parer de Pujol, llegia massa llibres (com si això fos un demèrit) i no era capaç de concretar una acció de govern. El fet és que aquesta lectura enormement injusta es va anar instal·lant en la vida política catalana i va ser reforçada en el moment en què Felipe González va preferir Pujol sobre Anguita a l’hora de conformar una majoria parlamentària el 1993. Aznar reforçaria el poder de convergència el 1996 i la constituiria en la frontissa permanent de la política espanyola.
A partir de 1999, amb l’arribada de Maragall es perfila una opció unitària de l’esquerra, en l’anomenat tripartit, per iniciar una aventura que avui, anys després, és contemplada per molts amb perplexitat. El motiu és obvi: el socialisme català viu un gran declivi electoral i una inequívoca crisi d’identitat i els socis d’aquell tripartit (Iniciativa i Esquerra) donen suport a una via clarament independentista.
Les lectures que apareixen a Madrid de tot el que ha passat estan connectades a la interpretació dels intel·lectuals vinculats al partit de Ciutadans. Així com UPyD neix al País Basc però no hi té cap força electoral, en el cas de Ciutadans el partit d’Albert Rivera apareix en algunes enquestes com la tercera força política a Catalunya, més important encara és el fet que alguns dels seus intel·lectuals han consagrat una interpretació del que ha passat que s’ha fet canònica. Em refereixo a Arcadi Espada i a Francesc de Carreras, a F. d’Azua i a F. Ovejero. Per a ells el socialisme i el comunisme han caigut en les urpes del nacionalisme. El socialisme ha abandonat als treballadors castellanoparlants fins que aquests han emigrat a l’abstenció o a Ciutadans. Els votants no s’han sentit representats per una elit més nacionalista que socialista que va cometre l’error garrafal d’aprovar un Estatut inconstitucional amb Esquerra. A partir d’aquest error era inevitable el rebuig de la dreta i la sentència posterior del Tribunal Constitucional. Aquesta interpretació és avui dominant en l’opinió pública espanyola.
La interpretació alternativa que argumenta que el problema estava i està en la sordesa d’una dreta que ni escoltava ni volia escoltar (les pàgines de les memòries d’Aznar rescatades per Obiols són antològiques) i que recorda que el text aprovat pel Parlament espanyol i ratificat en referèndum no va obtenir el suport d’Esquerra republicana, és avui clarament minoritària entre els comentaristes polítics. Aquell text, aprovat en referèndum podia haver estat bon punt de partida per resoldre el problema durant anys. La voluntat anihiladora de la dreta política amb el seu unitarisme obtús és la que ha provocat l’increment de l’independentisme. Han estat els separadors els que han fomentat l’increment dels separatistes.
Les dues interpretacions hi són. Una hegemònica i una altra clarament minoritària. Per qui estigui interessat a conèixer els motius de fons de l’esquerra catalana, per a qui vulgui pensar més enllà del blanc i del negre i escodrinyar els motius últims del desencontre és molt recomanable llegir les memòries de Raimon Obiols. És el mínim que aquest comentarista pot dir.
