Apesar que tant el discurs del Govern d’Artur Mas com el de Convergència i Unió (CiU) com a formació política siguin inequívocament nacionalistes, reflectint que en el seu ideari prima l’eix Catalunya-Espanya o Catalunya-resta del món, la principal novetat de l’actual legislatura és que, en la pràctica, la seva actuació s’ha desplaçat a l’eix dreta-esquerra.
La segona novetat és que, ja cenyida a aquest paràmetre, la política convergent ha efectuat un altre desplaçament: s’ha mogut des del centrisme progressista amb rampells socialcristians o socialdemòcrates, que va caracteritzar el pujolisme, fins a la present alineació ideològica amb el Partit Popular (PP). Ho està fent en la majoria dels àmbits. Es tracta d’un canvi legítim, però no és precisament el tipus de canvi que CiU va anunciar. Ni durant la campanya electoral que va precedir el seu retorn a la Generalitat, ni tampoc abans de les municipals.
La duresa de la crisi econòmica ha posat a prova la consistència dels seus antics principis en matèria de sensibilitat social. O els ha fet evolucionar. El resultat és que ara són tan evidents l’«abisme nacional que separa CiU del PP», una feliç expressió periodística, com la seva creixent compenetració en totes les altres qüestions -començant per les econòmiques i socials- de la política interior catalana.
Tot i l’entesa des de la distància que li va proposar el PSC abans de facilitar la investidura d’Artur Mas, i tot i les promeses convergents inicials de buscar suports puntuals diferents per poder tirar endavant els seus diversos projectes, posteriorment ha aflorant una indissimulada preferència per anar de costat amb el PP. El discurs verbal continua sent de caràcter pseudosobiranista, i CiU el subratlla visualment allargant la mà a ERC per reclamar aquell concert econòmic que ara ha passat a anomenar-se pacte fiscal. Però la seva política social és tan conservadorament neoliberal i la seva tisora és tan thatcherista que s’ha de pensar que a Catalunya estem assajant el que previsiblement faran els populars a la resta d’Espanya quan Mariano Rajoy arribi finalment a la Moncloa.
Resulta emblemàtic d’això la forma d’intervenir en la sanitat pública. Existia la necessitat de solucionar errors i efectuar retallades, però el que s’està materialitzant en supressió de serveis i allargament de les llistes d’espera és una altra cosa. Es tracta més d’una retallada social essencial que d’un ajust sanitari, perquè, a partir d’ara, el tractament ràpid i qualificat dels problemes de salut torna a dependre en certa mesura de la situació econòmica de cadascú. Això és històric i travessa una línia vermella. I arriba fins a incorporar criteris no sanitaris per ajornar les actuacions mèdiques. Una d’aquestes línies mestres afecta de forma particular la gent gran, a qui es podrà aplicar dilacions en els tractaments relacionats amb el fet que no treballen, d’estar atesos per cuidadors o de no tenir familiars al seu càrrec. Com al final ha acabat transcendint com a guinda d’aquesta política el desig de la Generalitat de trossejar l’Institut Català de la Salut (ICS) per introduir als centres públics, ja saturats, una doble via de tractament als seus usuaris i als del sector privat, el caràcter de duresa neoliberal de la nova doctrina sanitària catalana és evident.
La sanitat és només el més visible perquè en altres matèries també es detecta la involució conservadora que tenyeix moltes actuacions de l’Administració convergent. Van en aquesta línia coses tan dispars com les retallades municipals en guarderies, la frenada als cursos per a aturats o la supressió de la sisena hora només als centres públics d’ensenyament.
I té el mateix color la desmesurada contundència en algunes actuacions policials que després no han estat desautoritzades pels polítics que ens governen, com per exemple els excessos en el desallotjament dels indignats que estaven acampats pacíficament o l’entrada furibunda dels mossos a la Ciutat de la Justícia per detenir persones que ja s’havien entregat a la justícia…
Són símptomes, però símptomes en una mateixa direcció. Són símptomes que van tenir pòrtic inicial en les maniobres per negar-se a formar part d’una majoria alternativa a García Albiol a Badalona i a segellar per la via dels fets la primera entrada real del PP en les esferes catalanes de verdader poder, com les diputacions.
Hi ha altres indicis que encara van més enllà de les polítiques concretes. Mai abans d’ara un dirigent que va amb tant de compte com Duran Lleida s’havia permès dir que els immigrants, així genèricament, feien retrocedir el nivell de les escoles. O unes paraules tan mal mesurades sobre els andalusos i el Pla d’Ocupació Rural (PER). O un comentari ofensiu per a la sensibilitat dels homosexuals. Però la realitat és que Catalunya està sent governada des d’un angle diferent del que havíem conegut des de la transició, pujolisme inclòs.
