Què votarem

1      Han quedat demostrades les limitacions i els costos del processisme. Prometia l’assoliment de la independència i tenim un autogovern intervingut, un país amb esquinços inquietants, una reacció a Espanya que consolida el PP en el govern, escissions i crisis en els partits d’esquerra, polítics catalans a la presó i fora del país… i la certesa que la independència comportaria sortir de de la Unió Europea i restar al costat de les forces europees més reaccionàries.

2      Una majoria de la ciutadania, indignada pel menyspreu del govern de PP, havia confiat en les promeses del procés. Ara s’ha adonat que duien al col·lapse. No han començat a demanar responsabilitats per causa de la persistència d’uns empresonaments que mai no s’haurien d’haver produït, i perquè veu com la dreta espanyola – política, mediàtica i judicial – aprofita aquesta situació com una oportunitat per consolidar-se i per fomentar la humiliació i la divisió de la societat catalana a partir de la coneguda estratègia de la provocació. Una estratègia que ha culminat en una aplicació de l’article 155, que no s’ha limitat a restituir la legalitat i a ordenar la convocatòria d’eleccions, sinó que ha suspès el Govern i ha intervingut la Generalitat.

3      En aquesta situació i davant de les eleccions del 21D, volem afirmar que allò que fa una nació i li dóna continuïtat i futur és, per damunt de tot, el consens bàsic de la seva ciutadania. Un consens que havíem preservat des de la resistència i la transició democràtica i que ens va fer forts: el “Som i serem un sol poble“, proclamat amb accents de moltes procedències; el consens del model educatiu i lingüístic de l’Escola comuna… El nostre catalanisme no admet la divisió antidemocràtica entre “bons i mals catalans“, sinó que és el catalanisme de la pluralitat i de la unitat civil del poble de Catalunya.

4      És l’únic catalanisme que ens pot treure de lactual cul-de-sac. El marc de convivència no pot ser determinat per la meitat dels catalans; ha de ser assumit per la immensa majoria de la ciutadania, és a dir, ha de ser compatible amb la diversitat d’identitats i de sentiments de pertinença, assumible pels qui només se senten catalans i pels qui se senten també espanyols. Només això garanteix la unitat i el futur de la nació catalana.

5      Esperem, d’altra banda, que acabi la carrera sense nord que primer va ser entre CDC i ERC i que es concreta ara amb una “llista del President“, fictíciament transversal, destinada a recobrar l’espai que havia guanyat ERC, culminant així l’aposta independentista de la vella CDC, en la seva fugida per lliurar-se dels costos que li estava suposant l’allau de la corrupció instituïda.

6      Valorem que el PSC, escorat aquests anys de processisme, a fer un paper imprescindible de tallafocs en l’incendi neolerrouxista que ha maldat per prendre a mig país, es plantegi ara ser una eina de transversalitat, de superació de l’esquerda que amenaça de fracturar Catalunya en dues meitats. És el vell designi fundacional del PSC, en un context més advers per causa de la polarització extrema dels nacionalismes oposats i de la consegüent desinhibició dels hiperventilats a banda i banda. Desitgem que aquest esperit cali de nou, s’obri pas per sobre dels frontismes i pugui ser una eina pacificadora que obri una nova etapa catalana; i que contribueixi a una nova etapa espanyola, on Catalunya pugui exigir i pugui assolir, des de la força de la immensa majoria i de les aliances espanyoles possibles, un tracte just i un ple reconeixement nacional.

7      Perquè, més enllà del fracàs independentista, resta l’assignatura pendent de la democràcia espanyola envers Catalunya, envers les “nacionalitats” constitucionals, encara pendents de desenvolupament. La desafecció dels catalans, que ve de lluny i conté importants greuges acumulats, va culminar amb la irregular sentència contra l’Estatut referendat pels catalans i ha arribat al paroxisme per causa del menyspreu reiterat del govern del PP durant set anys. Compartim, des del primer moment, la indignació i l’afartament que això ha produït entre tants catalans. Sense això, l’independentisme no hauria guanyat les cotes assolides. El seu fracàs d’ara no pot ocultar que el plet segueix en peu i exigeix una solució política urgent.

8       Sabem que Miquel Iceta és capaç d’assumir aquest repte i que té la intel·ligència política necessària per afrontar-lo amb eficàcia. S’ha compromès obertament a no fer President-a de la Generalitat cap representant de cap dels dos blocs enfrontats. Desitgem que, des de la seva posició reconciliadora i contrària al frontisme, pugui assolir uns resultats i un suport parlamentari que li permetin accedir a la Presidència de la Generalitat i obrir una nova etapa de retrobament entre els catalans i de negociació exigent amb l’Estat cap a un nou pacte superador, en la millor tradició del catalanisme.