Temps curiosos. L’economia és tan fràgil com la flor de l’ametller, que un sobtat gir glacial de març pot espatllar; però la major part dels nostres dirigents (siguin partidaris del nou populisme o del vell immobilisme) segueixen defensant posicions abstractes, impregnades d’un optimisme insensat i grandiloqüent. La globalització, la crisi del deute i la revolució robòtica estan precaritzant les nostres societats, però els dirigents, en comptes de buscar les solucions més consensuades i menys traumàtiques, intoxiquen la vida política amb fervoroses batalles en blanc i negre que, en el millor els casos, tan sols són símptoma, i no solució, de la realitat.
El cas britànic és molt eloqüent. Hi ha poques teories socials més allunyades de l’especulació abstracta que la filosofia anglesa del sentit comú. No obstant això, al voltant del Brexit (que ha explotat visceralment errors profunds de la UE) s’ha anat gestant un nacionalisme british que impulsa els illencs cap al tremendisme. El més sorprenent és que el lideratge d’aquest escalfament tremendista correspongui al partit conservador, generalment partidari de la flegma pragmàtica. No és estrany que John Major, antic premier, estigui tan preocupat pel clima frenètic que domina avui al seu país. Dirigint-se a Theresa May, va dir: “Els obstacles s’estan ignorant com si no tinguessin conseqüències, mentre que les oportunitats s’inflen més enllà de qualsevol expectativa raonable“.
Si rellegeixen la frase, amics lectors, s’adonaran que retrata perfectament la política catalana. Ignorar els obstacles com si no existissin i donar per fet que, més enllà de tota expectativa raonable, les promeses de futur cristal·litzaran és exactament el programa del procés. Sempre que apareix un obstacle es transforma, com passa amb els judicis d’aquests dies, en una expressió més de la injusta situació de Catalunya: de manera que l’obstacle a la solució independentista es converteix en causa de l’independentisme i permet mantenir viva la flama.
Ara bé, la frase del jubilat Major també es podria aplicar a la política del flegmàtic Rajoy, sempre retòricament partidari del sentit comú, però encastellat com el líder més fanàtic. El seu quietisme podreix la constitució del 78. Com a conseqüència de la crisi econòmica, els joves s’han allunyat del consens constitucional; paral·lelament, fuig d’aquest mateix consens el territori més innovador i exportador d’Espanya.
El tremendisme abstracte no s’expressa sempre en calent: Rajoy ho serveix en got molt fred, però és igualment verinós per al futur. La diferència entre el excitat conservadorisme anglès i el conservadorisme espanyol, liderat per un líder glacial, no és de resultats (l’èxit del partit pot implicar el fracàs del país a mitjà termini). La diferència és de cultura política. Al Regne Unit, els veterans (Major, Blair, Brown) apel·len a la raó contra el tremendisme. A Espanya, els veterans (Cebrián, Guerra) apel·len al tremendisme de l’article 155 de la Constitució.
