Dissabte passat vam ser convidats pels nostres amics del bloc Politikon (gràcies!) a parlar en un dels seus esdeveniments sobre la qüestió catalana. A continuació us resumim en set punts els principals missatges de la nostra contribució. Les diapositives de la nostra presentació les podeu veure aquí.
1. Que el discurs sobiranista a Catalunya emergeixi en un context de globalització econòmica no és cap excentricitat. Molt s’ha escrit ja sobre la relació entre integració econòmica i desintegració política. Si la globalització econòmica significa que els mercats deixen de ser nacionals, un dels avantatges que oferien els països grans -el disposar d’un mercat gran-desapareix. En conseqüència, no és casualitat que els períodes de major integració econòmica coincideixin amb un augment en el nombre d’estats. En la presentació mostrem un curiós gràfic que mostrava que just després de la segona guerra mundial només el 8% dels països del món tenien una superfície més petita que la de Catalunya. Avui són gairebé el 20%. Un parèntesi: el cas de la Unió Econòmica i Monetària pot ser una excepció a aquest patró, si pensem que el sistema de governança monetària de l’eurozona dóna un avantatge negociadora als països grans, però això és una qüestió que mereix una discussió més detallada i d’això no en parlem a la xerrada.
2. La discussió sobre el model d’Estat no és un problema “fictici”. Moltes vegades s’ha dit que la discussió sobre el model d’estat és una cosa “dels polítics”, allunyada de les preocupacions reals dels ciutadans. No sembla ser així. En el Baròmetre Autonòmic del CIS del 2012 més d’un 70% dels catalans contestaven que “personalment, el debat sobre la forma d’estat” l’afectava molt (més d’un 30%) o bastant (més de 40%).
3. Modificar l’estat autonòmic és cada vegada menys atractiu per als catalans. Si comparem les opinions dels catalans sobre la seva forma preferida d’organització de l’Estat el 2005 i en 2012, el percentatge dels que volen un model més descentralitzat que el de l’Estat de les autonomies actual és sorprenentment semblant: tant el 2005 com el 2012 hi al voltant de dos terços de la població que volen un Estat menys centralitzat. El que ha canviat són les preferències al voltant de quin tipus de model ideal tenen en ment aquesta majoria “insatisfets” amb l’estat de les coses. Si el 2005 eren molt majoritaris els que volien un major grau d’autonomia per a les comunitats autònomes, ara són majoria els que opten per un model que permeti la independència. Sembla per tant que els que volen més autonomia, el nombre gairebé no ha canviat, estan deixant de percebre com a viable l’estratègia gradualista i estan optant majoritàriament pel sobiranisme.
4. L’augment en el sobiranisme en els últims anys és enormement transversal. El suport a la independència ha augmentat en una magnitud semblant en tots els trams d’edat, en tots els àmbits geogràfics, i en tot l’espectre ideològic. Aquesta transversalitat en el canvi no sembla casar bé amb la idea tan estesa que l’onada sobiranista actual sigui el resultat de l’arribada a l’edat adulta de generacions educades i socialitzades a la Catalunya actual. El gràfic 1 representa les preferències pel model d’estat de diferents grups d’edat el 2005 i 2012 (dades procedents dels Baròmetres Autonòmics del CIS). En ell és possible observar, per exemple, com aquells que el 2005 tenien al voltant de 40 anys (i per tant feia molt que havien abandonat l’escola) preferien molt majoritàriament “un Estat on les comunitats autònomes tinguin més autonomia”. Una dècada després, la preferència majoritària en aquesta generació (que ara forma part del següent grup d’edat), és la d'”un Estat que permeti a les comunitats autònomes la capacitat d’independitzar-se”.
5. Ha augmentat la polarització partidista. Aquest augment gairebé universal del sobiranisme ha coincidit, paradoxalment, amb una creixent polarització en la representació política. Si ens fixem en l’evolució de la percepció dels partits entre les últimes convocatòries electorals catalanes, és fàcil observar com la competició política en els últims temps ha donat com a resultat partits percebuts com més “extrems” per part dels electors: ERC i CiU són percebuts cada vegada com més nacionalistes, i PSC, PP i Ciutadans com menys.
6. Les identitats nacionals estan canviant. Encara que els sentiments d’adscripció nacional (si un se sent “català”, “espanyol”, o les dues coses) són bastant més estables que les opinions sobre la forma d’organització de l’Estat, en aquests últims anys estem presenciant un fort canvi en les identitats, tan transversal com el canvi en les preferències polítiques de què parlàvem anteriorment. La identitat “tan espanyol com català” segueix sent la majoritària, però la distància respecte a les identitats “més català que espanyol” i “únicament català” és cada vegada menor.Una possible interpretació és que aquests canvis de preferències sobre la centralització s’estan solidificant a la població. Aquestes identitats, a més, són les millors predictores del comportament en un hipotètic referèndum. A banda de l’efecte de la identitat, l’efecte d’altres variables com el nivell d’ingrés, l’edat, o el nivell educatiu és molt menor, encara que no siguin del tot insignificants.
7. En aquest mateix període de temps, la resta d’Espanya s’ha fet cada vegada més hostil a la descentralització política. Això és, creiem, una de les claus del problema. Una via per la qual les institucions espanyoles podrien intentar contenir o frenar el procés de conversió d’autonomistes en independentistes oferint una cosa que sigui atractiu als primers. El problema és que, simultàniament a la demanda de més autogovern a Catalunya, a la resta d’Espanya les preferències per la centralització han augmentat. El gràfic 2 mostra, d’acord al Baròmetre Autonòmic de 2012, com de centralitzada està Espanya segons els madrilenys i segons els catalans, i com els agradaria que fos. No és només que els madrilenys vulguin centralitzar tant com els catalans descentralitzar. És que la percepció d’uns i altres de la situació actual és radicalment diferent: els madrilenys creuen que l’Estat de les autonomies és massa descentralitzat, i els catalans just el contrari. Qualsevol tercera via, especulem, passa per resoldre aquesta malifeta d’una de les dues formes possibles: bé acceptar un sistema asimètric en què cada autonomia tingui un grau de descentralització diferent en funció a la preferències dels seus ciutadans, bé desactivant la importància de la qüestió territorial en el debat polític fora de Catalunya.
En el col·loqui que va seguir a la presentació vam parlar de moltes altres temes. Entre altres coses, vam debatre sobre si l’estratègia del govern de Rajoy i dels partits estatals d’haver estat menys passiva (ara i en el passat), sobre la dificultat d’articular acords que siguin percebuts com “creïbles” pels ciutadans catalans, la suposada irreversibilitat d’aquests patrons d’opinió pública donat el poc espai temporal transcorregut des de l’eclosió sobiranista, i sobre el paper que han pogut jugar la crisi econòmica i política a Espanya. Com us podeu imaginar, les opinions van ser molt diverses, però -i felicitem per això a tots els que vau venir- sempre van estar molt ben argumentades. Vam aprendre molt d’elles, i creiem que la sessió va ser molt enriquidora per a tots. Des d’aquí donem les gràcies als assistents i per descomptat a politikon per l’organització de l’esdeveniment.
