Des de fa uns anys, un gran nombre de catalans creu haver desconnectat d’Espanya. No sabem què haurien aconseguit com a moviment popular estricte, atès que han comptat, no ja amb el suport, sinó amb el lideratge del president de la Generalitat i la col·laboració intensa de tot tipus d’entitats governamentals. Doncs bé: de la mateixa manera que la col·laboració entre el Govern i les bases civils del moviment independentista ha multiplicat la força d’aquesta corrent política (que ha obtingut un èxit important, encara que curt, en les eleccions plebiscitàries del 27-S), ara és possible que passi el contrari: Mas i el seu partit poden esdevenir un llast per al procés. Un pes mort.
Tots els actors de l’independentisme tenien constància de la gangrena de Convergència. No li van donar importància (ens passa en la vida personal: sovint esborrem els aspectes negatius d’amics i familiars). Les misèries de CDC van quedar diluïdes entre les ones emotives del sobiranisme. Encara no sabem quin serà l’impacte polític concret de la detenció del tresorer de Convergència i de l’evidència que el 3% no era una maragallada sinó una obscena realitat. No sabem quin serà el desenllaç polític dels registres i de les actuacions judicials d’aquesta setmana a la seu de CDC. Però qualsevol observador que analitzi els fets fredament, sigui quin sigui el seu punt de vista ideològic, constatarà que l’impacte polític de les investigacions del jove jutge Bosch del Vendrell és enorme.
Davant les càmeres i micròfons, els polítics sobiranistes actuen com si no hagués passat res especialment significatiu. Però aquest comportament respon a la fortíssima inèrcia anterior. No obstant això, el cop que ha rebut “el procés” no té cura fàcil a curt o a mitjà termini: amb els ingredients de Junts pel Sí no podrà elaborar una maionesa acceptable. En realitat, la maionesa de Junts pel Sí es va tallar la nit del 27 de setembre, quan el recompte definitiu va donar com a resultat una victòria pírrica. La combinació d’una victòria pírrica amb els pous negres de Convergència és políticament demolidora. Potser la demolició serà visible aviat, potser caldrà esperar al resultat de les eleccions generals de finals d’any.
Però la maionesa de Junts pel Sí no servirà per al que havia estat pensada (l’inici de la desconnexió real) i, per descomptat, no combinarà bé amb la CUP, l’ingredient exogen amb el qual es pretenia elaborar la salsa de la independència.
Els partits de Junts pel Sí i el seu entorn mediàtic responen al seu estil: no acceptant cap dada negativa de la realitat. L’optimisme és una característica certament cridanera del moviment independentista. Sempre troben una excusa per justificar que els resultats no coincideixin amb les expectatives. Va passar amb les eleccions que Mas va convocar l’any 2012: va perdre molts diputats, però contraargumentaron que el conjunt de partits favorables al “dret a decidir” havia rebut el mandat de convocar un referèndum. El gran argument dels anys 2013 i 2014 va ser el “volem votar!”. El explicaven així: “Les enquestes sostenen que un 80% dels catalans volen votar”. Van venir les eleccions europees de juny del 2014, que era l’ocasió ideal per demostrar a Europa que els catalans “volien votar”: i la participació va pujar, sí, però al nivell de la Rioja. Europa no es va assabentar de les ganes de votar dels catalans. Inassequible al desànim, el tòpic va continuar: “El 80% vol votar”. Va arribar el 9-N del 2014: i va votar aproximadament un 43%. Mesos més tard, a les municipals del 2015, els partits independentistes van rebre missatges inquietants com el de Santa Coloma de Gramenet: ni un regidor d’ERC ni de CiU.
Les dades de la realitat donaven sempre el mateix resultat: el sobiranisme és molt potent, però no excepcional. I sense una força excepcional no es pot impulsar una ruptura excepcional. Les grans manifestacions de l’Onze de Setembre generaven una gran eufòria i un gran optimisme retòric, però la realitat era visible per a qui volia veure-la: l’independentisme té un sostre. Alt, sí, però sostre. Amb el cop de gràcia de les investigacions del jutge Bosch (impossible de manipular políticament) i de la Fiscalia (certament dirigida), el sostre de l’independentisme mostra ara un gran orifici. Irreparable a curt termini. Optimista, l’independentisme voldrà no veure-ho, però l’esvoranc aquí està.
L’independentisme cometrà un gran error de perspectiva si dóna per fet que els pous negres de Convergència queden relativitzats per les noves revelacions del cas Gürtel: el 3% del PP. Atenció! El 3% pot fer caure en les pròximes eleccions a tot un règim. Jo estava a Roma en 1993 quan, a causa de les investigacions de Mans Netes, el PSI va desaparèixer i la poderosíssima DC va quedar triturada: el dia abans de les eleccions ningú ho creia possible. Es produeixi o no tal enfonsament (dependrà d’aquests dos mesos preelectorals), una cosa està clara: Correa, Rato, Bárcenas i Rajoy (podríem afegir els socialistes Chaves, Griñán i companyia) porten de la mà a Mas, Osàcar, Viloca i Rosell (sense oblidar a Millet!). La gran companyia de la vella política serà jutjada en bloc per la ciutadania. Si no es desprèn del llast de Convergència, aquest judici, agradi o no, afectarà a l’independentisme. Però, d’altra banda, sense Convergència, l’independentisme perd molta força. El gegant tenia peus de fang.
