Hi ha una gran diferència entre aquell ahir i avui: Samper va proposar una sortida; Rajoy no vol o no pot oferir-la
No m’ha sorprès la resposta de la premsa i la intel·lectualitat madrilenya al repte plantejat per la mobilització independentista. El diàleg de sords queva començar durant la discussió del nou Estatut continua: ja el donava per descomptat. Sabia que predominarien el tremendisme i la irritació. Quan parla de Catalunya, la intel·lectualitat espanyola adopta el to i les formes de la senyoreta Rottenmeier: estranya superioritat moral i intel·lectual; indissimulada displicència.
Tres són les receptes que cuinen els columnistes per exorcitzar el catalanisme: la burla sarcàstica; la lupa d’augment (per impugnar
totes les raons del catalanisme en tenen prou d’aïllar una frase, un error, un problema concret); o l’integrisme legal: hermètic,
sense fissures. No ens ha d’estranyar que aquesta moda també es propagui a Catalunya. La demagògia penetra a totes les tertúlies i
les trinxeres de paper: es pesca la frase més pintoresca, extravagant i estrident del pou digital espanyol per desprestigiar genèricament Espanya. Cada vegada som menys els que intentem, ja no construir ponts (la sentència del 2010 ens va deixarsense ciment, sense plans, sense enginyeria), sinó simplement assenyalar els errors propis i reconèixer l’altre tal com és, i no en caricatura. Els que practiquem aquest esport tan rar som una espècie en via d’extinció.
No he llegit cap article a la premsa de Madrid que estigui a l’altura del sentit comú d’Alfredo Pérez Rubalcaba o del ministre García-Margallo (“aquí passa una cosa grossa i s’ha de mirar d’arreglar”, afirmen amb naturalitat). Atès que la política mai no s’avança a la ideologia predominant, crec que Rubalcaba i Margallo no aconseguiran traçar ni tan sols una passera de fusta sobre les aigües turbulentes que separen la Catalunya temptada per l’independentisme de l’Espanya doliente. Els tremolors, les tensions i les manifestacions presidiran l’escenari durant anys. La pressa de l’independentisme xocarà amb l’irritat immobilisme de periodistes, jutges i polítics espanyols. Dos circuits tancats de calefacció escalfant-sel’un enfront de l’altre.
Sé que parlo enmig del desert, però tornaré a provar de situar-me al punt inicial de la ruptura per tal d’obtenir una perspectiva completa i clara del que està passant. Dos dels crítics més moderats i intel·ligents del procés català actual són José Antonio Zarzalejos i José Luis Álvarez. Per sort, tots dos escriuen a La Vanguardia (l’única àgora que li queda al periodisme espanyol, ja que la resta de mitjans són trinxeres). El que més em sorprèn de tots dos és la tranquil·litat amb què qualifiquen de “radical” el procés del nacionalisme català, tot oblidant que, abans d’aquesta radicalització, que no nego, hi va haver la radicalització del PP (que encara dura). Tot i que són molts els factors (i errors) que intervenen en el canvi de rumb del catalanisme, sens dubte la idea de segona transició que va impulsar Aznar n’és el més determinant (per les emocions “sin complejos” que va suscitar). D’aquella pressió prové aquesta reacció.
No són pocs els crítics amb el radicalisme català que recorden aquests dies Amadeu Hurtado i la seva visió del 6 d’octubre del 1934. Explica Hurtado que la flamarada catalanista va esclatar abans de l’estiu del 1934 al Parlament i al carrer. Amb irresponsable estupidesa, es van arribar a repartir armes entre els catalanistes. El president Companys, però, va encarregar a Hurtado (advocat i catalanista moderat) que negociés a Madrid una solució per a la Llei de Contractes i Conreus del Parlament que el Tribunal Constitucional estava a punt de revocar. Va negociar amb jutges, però sobretot amb el president del Govern, el valencià Ricardo Samper. Es van entendre en català. Samper va proposar una solució: “El TC es carregarà la llei, però vostès tornin a votar-la una altra vegada canviant un parell de paraules, sense variar-ne el sentit, i hi donarem suport”.
Era una sortida intel·ligent i pragmàtica, per evitar el mal major.Quan Hurtado la va explicar a Companys, aquest es va passar mitja hora meditant nerviosament, fins que va exclamar : “No ho puc fer, el país no m’ho perdonaria!” . El maximalisme emocional
català va malmenar una bona solució. El que va passar després és sabut. Discurs de ruptura de Companys, la ràdio catalana convidant el poble a donar suport a la ruptura i el poble quedant-se a casa. El general Batet presentantse a la plaça Sant Jaume: una sola bomba, la Generalitat suspesa, Companys empresonat. I tothom esperant el 1936.
Hi ha una gran diferència entre aquell moment i l’actual. Samper va proposar una sortida. Rajoy no vol o no pot oferir-la. La flamarada catalana ha tornat, però d’intel·ligència política espanyola no se’n veu enlloc. Pretenen apagar la flamarada amb una Constitució tancada i barrada per un tribunal que ja no creu ni tan sols convenient dissimular el seu partidisme.
