En pocs dies, els nous partits han envellit una barbaritat. Albert Rivera es passa el dia donant lliçons a tothom. “Les reformes polítiques no poden dependre d’Esglésies”, deia ahir posant-se per damunt d’aquell que ha recollit més vots i exhibint el típic llenguatge frontista de les dues Espanyes de les que Ciutadans havia de alliberar-nos. Tals sobreactuacions posen en evidència un temor cerval: passar en un temps de rècord d’estrella fulgurant a actor secundari.
Els tics de vella política se li noten igualment a Pablo Iglesias. Propugna un front reformista d’esquerres per excloure el PP, tot i els números insuficients i les forces precàries dels partits que el conformarien. Tal front ignora la regla d’or de la democràcia: qualsevol canvi regenerador, si vol perdurar, ha de tenir en compte a tots els partits.
Res important es pot fer sense el PP: aquesta és la lliçó del desventurat periple de l’Estatut, que va arrencar l’excloent Pacte del Tinell. Certament, el Partit Popular d’Aznar ja havia vulnerat aquesta mateixa lliçó uns anys abans, en promoure una reconfiguració de la democràcia i de la idea d’Espanya que revisava de facto la Constitució de 1978. Aquell Aznar, que en un llibre de 1994 parlava de “Segona transició”, va ser el primer a trencar els consensos de la transició. Ho va fer amb gran determinació: “sense complexos”, com ell mateix deia.
Tots els partits han actuat després amb la mateixa filosofia desacomplexada, que prescindeix de la premissa essencial: cap canvi significatiu es pot impulsar en la nostra democràcia sense tenir en compte a tots i a cadascun dels actors principals (inclosos els territorials). El canvi introduït de forma excloent estarà destinat al fracàs, després de deixar un rastre de crispació, malestar i, finalment, d’impotència.
Pel que fa a les CUP, i ja que són tants els que es burlen d’ells, és important recordar que, de tots els nous, és el més coherent. Agradi o no el seu discurs, no pot negar-se que és el corrent polític més obsessivament preocupat en evitar la dissociació entre el que diu i el que fa (ho prova el plantejament gairebé sacerdotal dels seus càrrecs, que s’imposen sous baixos i es prohibeixen repetir més d’una legislatura). Ara bé, les CUP tampoc han aconseguit alliberar-se d’un llardós tic de la vella política: la tendència a la inflamació retòrica.
Si alguna cosa sobra en la política catalana i espanyola és la xerrameca de venedor de crecepelo per calbs. El discurs independentista i revolucionari de les CUP va tremolar com un flam quan, a causa del curt resultat de Junts pel Sí, les xifres parlamentàries exigien la seva resposta.
És tan fàcil demonitzar els mercats, ampliar la nació a tots els Països Catalans i mantenir a la part alta de la figuera de la puresa! I en canvi és tan difícil baixar a la llardosa realitat! Amb o sense figues al sarró, en baixar de la figuera corres sempre el risc de trencar una cama.
