Hi ha tres actituds davant la realitat: reconèixer-la, negar-la o inventar-ne una altra...
Com a conseqüència hom pot viure dins o fora d’ella, decisió aquesta, molt important a l’hora de fixar posició, de concretar l’acció i generar resultat, tan individual com col·lectivament parlant…
La reivindicació del dret a decidir del poble de Catalunya sobre el seu futur com a país, la qual aplega a la gran majoria de la societat, expressa amb molta força, la reacció democràtica d’amplis i transversals sectors socials.
Enguany, l’Onze de Setembre, la Diada Nacional de Catalunya, ha estat protagonitzada per la Via Catalana cap a la Independència, impressionant mobilització popular catalana, organitzada per l’ANC amb una destacada rellevància de la estructura familiar intergeneracional, així com d’un arrelament territorial i d’una representació socioeconòmica i cultural, molt significativa. Ha esdevingut un clam sense intermediaris, per a iniciar un procés segregacionista sense demora.
Camí aquest, que avui per a avui, no concita el mateix grau d’adhesió a Catalunya, donat que una cosa és l`exercici d`un dret democràtic, i l’altre és optar per una de les opcions a escollir.
Tot i que cada dia que passa, i la resposta que dona l’Estat, els seus poders, i en primer lloc, el Govern espanyol, dirigit pel PP, és la immutabilitat de la legalitat vigent, és a dir el status quo, creix la sensació de bloqueig, i d’atac a la raó d’ésser de Catalunya, al seu desenvolupament i la seva capacitat de sortida de les crisis acumulades en els darrers anys.
Context que situa a molta gent en una cruïlla, en una polarització, entre els decadents passat i present coneguts i l’incert futur que hi ha darrera d’un estat propi, perspectiva independentista, avalada per Convergència Democràtica i ERC, amb la emergència de la CUP, amb la destacada discrepància d’Unió.
Un Estat espanyol feble, desacreditat, avalador d’una regressió democràtica, social , econòmica i cultural , que centrifuga tot reformisme, tota lectura constitucional d’aprofundiment federal, plurinacional, que ofereix recentralització i homogeització, no és el millor mirall en el qual reflectir-se.
Són respostes dels poders hereus que mai han sabut i volgut liderar una Espanya lliberal, moderna, integradora de les perifèries nacionals.
L’Espanya que no escolta, que no dialoga, que no pacta, que imposa, que col·lonitza, que novament, trenca els pocs ponts transitables entre España i Catalunya, s’imposa, i marca agenda des de fa molt de temps.
Arguments que a Catalunya, construeixen el relat i programa de Ciutadans C’s de Catalunya, del PPC, organitzacions que han celebrat amb actes propis la Diada, i que ensems a una UPyD aterrant, representen aquells sectors de la societat catalana, la referència dels quals és sense discussió, aquesta realitat espanyola, carregada de conservadorisme a tots els nivells.
Tanmateix hi ha altres sectors que s’identifiquen en una identitat espanyola progressista, i altres que la comparteixen amb una catalanitat, sorgida de l’arrelament generacional a Catalunya, que han tingut fins a la actualitat, majoritàriament, com a referents electorals al PSC a Catalunya, i al PSOE, a Espanya, i en menor mesura, ICV I IU, provocant un encontre electoral i social amb sectors del catalanisme d’esquerres, que ha configurat l’ espai de centralitat política més important.
Ara bé, el catalanisme polític progressista, històricament compromès i implicat en la construcció d’un Espanya democràtica, integradora i de progrés, s’esquinça, recercant o una tercera via federal, que fins ara no ha quallat com a alternativa, o derivant a posicions més properes a un nou independentisme social.
Les classes mitges catalanes, sectors culturals, de la nova emprenedoria, professionals, gent de la empresa, treballadors del sector públic i privat, el min del camp, la ramaderia, i la pesca, és a dir, una important representació de la estructura socioeconòmica del país, desprès de sis anys de crisi, comencen a reaccionar.
Moviments de la societat que davant la degradació del sistema democràtic, de la insuportable corrupció tan estesa, la incapacitat per part dels governs de trobar solucions a la crisi econòmica, la creixent desigualtat social, i la frustració col·lectiva davant el no reconeixement de la identitat nacional catalana, desprès de la sentencia del Tribunal Constitucional que desautoritzà de dalt a baix, l’Estatut sorgit a Miravet amb l`impuls del President Pasqual Maragall, finalment referendat democràticament, canalitzen el seu rebuig , vehiculen una necessitat de superació i resolució clares.
En aquest context, forces polítiques d’esquerres com el PSC o ICV, pateixen en diferent grau, dinàmiques centrífugues, a l’hora de tenir un full de ruta propi, entorn d’un proposta de país i de societat.
La centralitat socialista es qüestionada electoral i socialment, elecció darrera elecció, semblant que el partit que més ha aportat al canvi sociopolític català des de la transició, és també a qui més li costa adaptar-se a les noves realitats d’una Catalunya, pregonament diferent.
Les receptes de manual no serveixen, i esperar que la tempesta passi tampoc. Quan no impacta en la societat, propostes de federalisme, més a prop d’una actualització de l’Estat autonòmic que altre cosa, el sentit comú hauria de portar a una reformulació ambiciosa. Si una política econòmica tradicional de caire socialdemòcrates, que més enllà de la defensa del Estat del Benestar, no planteja noves alternatives socioeconòmiques, no es percebuda com alternativa, aleshores cal girar el timó, experimentar noves respostes, recercar veritables solucions.
Així el socialisme democràtic, que en altres moments, ha liderat el canvi a Catalunya i a Espanya, es mou massa llastrat per un passat recent, i per un present, que hegemonitza el pensament conservador.
Solament una nova proposta política des de les esquerres espanyoles i catalanes, que lideri la regeneració democràtica, que impulsi l’Estat plurinacional, que plantegi una alternativa des de la economia social, que proposi un conjunt de reformes estructurals vers un nou model social, que aposti decididament per una Unió Europea federal i democràtica, pol referent en la definició de la governança de la globalització, pot atreure a una majoria social catalana cap a un projecte compartit, entre parts d’un tot, que representi a tots.
Som lluny, el temps és escàs, la crisi segueix apretant, i la gent vol solucions que no arriben, mentre la societat es tensa, el país es convulsiona, el ciutadà es regirà i un període històric sortit de la transició democràtica dels anys 70, s’acaba.
Les velles cultures polítiques, i les organitzacions que les alimenten, o tenen la capacitat de reiventar-se, oferint alternatives reals als problemes socials i nacionals, o la pròpia dinàmica de canvi, la qual s’està consolidant, pot provocar canvis en el comportament electoral prou significatius, del mapa electoral català.
L’escorça política i social s’esquartera a Catalunya i a Espanya, i com a plaques tectòniques, unes s’apropen i altres es separen, els canvis estan servits, la realitat serà relleu pregonament transformat, la vida resultat de la millor adaptació possible, la geografia humana, existència arrelada i ambició col·lectiva, a cavall de grans oportunitats i d’evidents riscos.
Símil geològic, el qual serveix per a visualitzar la transcendència de tot plegat, la importància de la gestió del temps, els diferents protagonistes i els efectes dels seus actes, així com la consciència que s’ha desencadenat un procés de canvi a fons a Catalunya, que incidirà també en la realitat espanyola i europea.
L’Oasi català deixa pas a la Catalunya que decidim totes i tots cada dia…
Sentir Pensar Actuar, bloc de Jordi Homs
