Han passat quaranta anys d’aquells tràgics dies entre el 23 i 28 de gener de 1977. Espanya viatjava cap a un destí desconegut, encara que molts insisteixin ara en què tot a partir de la mort de Franco tenia un guió escrit.
La sortida de la dictadura, com sabem, va resultar espinosa. Més d’una generació d’espanyols havia crescut i viscut sense cap experiència directa de drets o processos democràtics. A l’Exèrcit de Franco, unit al seu voltant i que no havia patit una derrota militar, com va passar en altres dictadures, li va costar assimilar els canvis. Els governants, primer amb Arias Navarro i després amb Suárez, conservaven gairebé intacte l’aparell polític i repressiu de l’Estat. Les amenaces de cop per dalt i de terrorisme per baix van omplir de dificultats aquells primers anys després de la mort del dictador. L’armadura del règim franquista que controlava el poder no contenia l’embrió de la democràcia i tampoc el nou cap de l’Estat oferia les millors garanties.
Prescindim de les dues lectures bàsiques que es fan des del present -transició feliç des d’una dictadura a una democràcia plena; o democràcia impura legitimada pel règim de 1978- i traguem a la llum algunes de les tensions d’aquella època.
El 1976 hi havia encara a Espanya més d’un miler de presos polítics, els membres de la Brigada d’Investigació Politicosocial actuaven de forma impune, el Tribunal d’Ordre Públic (TOP), la jurisdicció especial creada el desembre de 1963, va obrir en aquest any gairebé cinc mil cinc causes amb penes de presó, sancions administratives i elevades multes, i la censura es va empitjorar a través de les suspensions governatives, les confiscacions de diaris i els expedients de la Direcció General de Premsa.
En realitat, des dels últims anys de la dictadura, l’ordre públic va ser una preocupació constant dels seus dirigents davant del comunisme i la maçoneria. Eren, com s’havia repetit insistentment des de la victòria a la Guerra Civil, els grans enemics d’Espanya, infiltrats en els anys setanta, després del desenvolupament i la modernització, a l’Església ia les universitats, a les classes treballadores i en els mitjans d’informació.
La conflictivitat laboral es va disparar a partir desembre de 1975 no només pel nombre de vagues i d’obrers implicats sinó també per l’extensió de les protestes cap a tots els sectors productius al llarg i ample del territori nacional. Una mobilització social desconeguda des de feia quaranta anys, vertebrada fonamentalment entorn de Comissions Obreres, l’organització de combat més influent, amb bases sòlides dins del sindicalisme vertical del règim i una àmplia xarxa d’enllaços i jurats a les grans empreses.
A les autoritats polítiques, els governadors civils i els comandaments policials els preocupava especialment que, al costat de les demandes laborals i les protestes per la carestia de la vida, apareguessin altres reivindicacions de caràcter clarament polític com la reclamació de llibertat sindical, del dret de reunió i associació, les peticions de readmissió d’acomiadats o de llibertat per als empresonats, les vagues de solidaritat, les aturades simbòliques com a protesta per esdeveniments de caràcter nacional, les vagues de fam i els tancaments en esglésies i poliesportius i la difusió dels mètodes assemblearis, un brou de cultiu per al sorgiment de líders sindicals i per a l’assaig de la cultura política democràtica.
Des de juliol de 1976, des del nomenament d’Adolfo Suárez com a cap de Govern, les elits polítiques procedents del franquisme estaven portant endavant una reforma legal de les institucions de la dictadura, empeses des de baix per les forces de l’oposició democràtica i per una àmplia mobilització social de signe molt divers. El dia 18 de novembre, 435 dels 531 procuradors van votar a favor de la Llei per a la Reforma, aprovada després en referèndum el 15 de desembre. Però les coses es van complicar, i molt, en el mes que va seguir a aquesta consulta popular i especialment en els dies que van transcórrer entre el 23 i el 28 gener 1977.
Els Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre (GRAPO), el braç armat d’una escissió comunista, que ja havien segrestat al president del Consell d’Estat, Antonio de Oriol, l’11 de desembre, van segrestar també, el 24 de gener, al president del Consell Suprem de Justícia Militar, el tinent general Emilio Villaescusa, i van assassinar a tres policies. Als carrers de Madrid es va viure la mort d’un estudiant a mans d’un grup d’ultres, la mort posterior d’una jove colpejada per un pot de fum en una manifestació de protesta i la irrupció d’uns pistolers d’ultradreta en un despatx d’advocats laboralistes lligats a CCOO amb el resultat de cinc morts i quatre ferits greus.
Encara que aquests segrestos i els assassinats al despatx laboralista perseguien una reacció violenta de les forces armades, no hi va haver moviments en les casernes demanant l’estat d’excepció. El Govern va mantenir la calma i el Partit Comunista d’Espanya, encara il·legal, va rebre innombrables mostres de solidaritat per l’ordre i la disciplina que els seus dirigents i militants van exhibir a la impressionant manifestació de dol pels cinc assassinats, celebrada dos dies després, el 26 de gener, en què centenars de milers d’assistents van recórrer en silenci els carrers de Madrid amb clavells vermells i punys tancats en alt.
El procés de reforma legal va continuar endavant i va desembocar en la celebració d’eleccions generals al juny d’aquest any, cosa que va contribuir a la legitimació de l’elit política i del monarca procedents de la dictadura. En aquests mesos va ser dissolt el TOP, i es van desmantellar les institucions bàsiques de la dictadura. Entre abril i juny els 20.000 funcionaris de l’Organització Sindical i els 7.000 adscrits als organismes del Moviment van ser absorbits per l’Administració conservant tots els seus drets, sense que s’esmentés, en cap moment, la possibilitat de purgues o de depuracions.
Sol assenyalar-se com una peculiaritat de la política actual a Espanya, comparada amb la d’altres països europeus, la inexistència d’un partit/moviment d’ultradreta potent, influent en la societat. La forma en què es va produir la transició en aquells anys explica moltes coses. Tot aquell projecte de reforma política, de transició de la dictadura a la democràcia, va haver de premiar amb prebendes i càrrecs públics a un sector de l’elit franquista. Molts procuradors franquistes que van votar la reforma a les Corts van tornar després a la política activa, ja legitimats democràticament, elegits per les seves províncies d’origen al juny de 1977, beneficiats pel suport governamental o com a senadors de designació reial. Havien passat més de quatre dècades des de les últimes eleccions generals, les de febrer de 1936.
El quaranta aniversari dels assassinats al despatx del número 55 del carrer Atocha de Madrid és un bon moment per recordar, al marge de lectures polítiques actuals, com i sota quines circumstàncies el llarg passat autoritari anava quedant enrere, esborrant les seves petjades més incòmodes, malgrat que el búnquer i la ultradreta seguien resistint.
infoLibre
________________
Julián Casanova és catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Saragossa, autor, amb Carlos Gil Andrés, de ‘Història d’Espanya al segle XX’ (Ariel)
