Des que el conseller Recoder va tornar dels Estats Units i va anunciar obstacles, aparentment insuperables, perquè l’Eurovegas aterri a Catalunya, un sospitós silenci s’ha instal·lat sobre tan espinós tema. El president Mas ha posat les negociacions directament sota el seu control, insatisfet per la gestió d’alguns consellers. Conscient de les crítiques que el projecte genera en sectors molt diversos, ha optat per la discreció més absoluta. El seu objectiu: que no es torni a parlar del tema fins que sigui un fet consumat. A l’oposició, el silenci li ha vingut d’allò més bé. La covardia d’alguns dels seus dirigents ha fet que el PSC no s’hagi atrevit a liderar la mobilització contra el projecte. No volen que se’ls acusi d’haver-se oposat a una proposta que comporta inversió i llocs de treball. I no són capaços d’explicar els efectes contaminants que pot tenir un negoci d’aquest tipus per a un país com el nostre. De manera que per l’interès dels uns i la desídia dels altres, qualsevol dia podem trobar-nos amb l’Eurovegas ficada a casa sense que sigui possible ja cap possibilitat d’evitar-ho.
Hi ha certa fascinació provinciana en el nacionalisme català davant la gent amb l’aurèola de magnats i de diners fàcils. Però la ciutadania hauria de saber algunes coses. Per exemple, que Las Vegas en aquest moment està en una crisi econòmica profunda. I que és un dels llocs amb més criminalitat dels Estats Units, i on, per cert, governa una dona, Carolyn Goodman, que ha succeït en el càrrec al seu marit. Allà està en un oasi, aquí ens la volen col·locar en plena àrea metropolitana de Barcelona. Se’ns explica una història carregada de fantasia sobre llocs de treball i sobre inversió, que els mateixos valedors del projecte han hagut de rebaixar perquè era tan creïble com una carta als Reis. Però ningú es pregunta, per exemple, si la policia i la justícia del país estan en condicions de combatre la delinqüència que genera un negoci com aquest. Diuen els seus col·laboradors que el president de la Generalitat no té una altra preocupació que retallar despesa i arrencar inversió d’on sigui. Em sembla raonable que la qüestió dels diners es faci obsessiva en les circumstàncies que vivim. Sobretot si es parteix de la decisió més que discutible que l’únic important és ser el primer de classe en l’assignatura de l’austeritat, amb l’esperança que aquest esforç rebi un premi que no arriba per enlloc. Però la caça de l’inversor no justifica inclinar-se davant el primer que truqui a la porta, i molt menys acceptar un negoci d’èxit dubtós i amb capacitat de corrosió social molt gran.
Ens diu el president Mas que el seu model és Massachusetts. Massachusetts i Las Vegas no són compatibles en un país petit com Catalunya. Massachusetts significa inversió en innovació i investigació, en educació i en sanitat (que és una de les bases forts del Catalunya), amb la consegüent cultura de l’esforç i del risc. Eurovegas és la quimera del diner fàcil i tot el que l’envolta.
CiU ja no viu en l’ambigüitat, com en temps del pujolisme, viu en la contradicció. Quan Duran Lleida espera tota una tarda una trucada del Govern que no arriba per donar el sí als pressupostos de l’Estat a canvi d’una propina, la sensació és d’humiliació, absolutament incompatible amb el discurs sobiranista que emanava de l’últim congrés de Convergència, quan la coalició posà preu, 219 milions d’euros, al suport als pressupostos, uns diners que l’Estat deu a Catalunya, és a dir, que no és cap concessió graciosa, el ridícul és desesperant. L’argument que no hi ha diners és d’anada i tornada. És l’argument de CiU per ajornar una i altra vegada la seva proposta estrella del pacte fiscal i és l’argument del PP per no donar ni un euro del que Espanya té compromès amb Catalunya. Sobiranisme davant les masses i submissió al Govern del PP en el dia a dia; Massachusetts de cara al públic, Eurovegas a la rebotiga, crides a la inversió i a la innovació i submissió cega a la doctrina de l’austeritat, convertida en horitzó insuperable del nostre temps, quant de temps aguantarà aquest joc de contradiccions sense que el prestigi de la política se’n ressenti? Per descomptat, tenen raó a Madrid quan diuen que, mentre CiU governi, Catalunya mai serà un problema de veritat per a Espanya. Mai creuarà una línia vermella.
