Què li diu Àngela Merkel a Mariano Rajoy?
Alemanya, va assegurar, que no deixarà caure l’euro.
Què vol dir? El que és bo per l’euro no és necessàriament bo per als europeus. Europa és una unió de responsabilitat limitada, és una unió de transferència no és en la política econòmica, la única cosa que uneix és la sàdica transferència de disciplina i sacrificis.
Àngela Merkel, a Xile, li va dir a Mariano Rajoy que a “Alemanya fem la nostra aportació per a una zona euro robusta”; està convençuda que el sacrifici per l’euro el fa Alemanya. La realitat és que un euro fort només beneficia Alemanya mentre enfonsa l’economia dels països perifèrics. Els països de la perifèria estan finançant el deute alemany i la seva expansió de l’economia, fins i tot, amb interessos negatius. Un 37% de la moneda que circula per alemanya procedirà segons el Bundesbank – de la resta de països de la zona euro.
Alemanya afronta la crisi amb una estratègia exclusivament nacional, sense sospesar que en empènyer Europa a l’abisme, amb efectes letals en el comerç global, acabarà afectant l’economia alemanya, vulnerable al comerç internacional. La solució donada per Àngela Merkel a Mariano Rajoy és “exportar a Llatinoamèrica”.
Com exportarà als països de la perifèria quan alhora financen el deute alemany suportat amb un cost de finançament molt més elevat? Han vist reduïda la seva capacitat d’exportació. Encara creu en el miracle de l'”estalvi”, guanyar competitivitat a base d’una atroç devaluació interna i d’una caiguda del consum interior. Aquest joc pervers aplicat a tota l’euro zona amenaça l’economia global a una altra recessió. Però per ara només es perceben els avantatges comparatius. A Berlín Mariano Rajoy reclamava alemanys despilfarradors a Àngela Merkel que ens permetin exportar a Alemanya. Àngela Merkel li responia “tranquil Mariano, espera una mica”.
Fuet arriba al sector bancari.
Àngela Merkel, en la seva política domèstica, està a les antípodes de la política que imposa a Europa. Acaba de proposar una estricta regulació de les entitats financeres. Preveu condemnes de fins a cinc anys de presó per inversions que acabin en fracàs, es considerarà un delicte destruir el capital aliè. La mesura de més calat, que menys ha transcendit, és la separació de la Banca d’inversió, comercial i d’estalvi. S’imaginen que s’obligui a trossejar el Deutsche Bank, Commerzbank, etc?.
Al setembre, l’SPD va llançar aquesta proposta. En paraules de Sigmar Gabriel significa que els bancs tornin a ser avorrits. Com ho han estat fins que va arribar l’enginyeria financera, els productes estructurats creatius; anem a una banca sense perjudicis ideològics que impedeix un sector financer amb una regulació d’acord amb estàndards internacionals. La proposta la va presentar Peer Steinbrück que seria nomenat candidat de l’SPD.
Heiner Geissler, exsecretari general de la CDU, un crític amb l’actual capitalisme financer, fins i tot anava més lluny: reclamar la supressió dels SPV, eliminar els fons de cobertura de risc, l’especulació amb derivats, els mercats futurs d’aliments, les vendes en curt – que han tornat a aixecar-se en la vigília de l’actual tempesta de corrupció.
Què diu el Deutsche Bank? Va advertir que aquesta llei provocarà que Alemanya deixi de ser el centre financer i, donar suport a les activitats d’inversió tindrà costos de refinançament molt més elevats per les empreses. On veuen que les empreses trobin finançament? Tan irònic i sarcàstic com l’informe de Morgan Standley de Joaquim Fels, que ja veu Espanya convertida en la nova Alemanya gràcies a l’ajust sostingut.
El mite de l’exportació.
El Bundesbank encara que observi una reducció industrial significativa, a conseqüència de la caiguda d’importacions a la zona euro, segueix confiant en una recuperació econòmica de les exportacions. S’oblida que es necessiten dos per a ballar el tango: sense l’altra part no hi ha ball, com sense que ningú importi no hi ha exportació. Els clients alemanys estan provant el gust amarg de l’ajust amb una caiguda del consum intern.
En els anys 90 Amèrica llatina va ser el laboratori de les polítiques de l’FMI basades en l’ajust. La convertibilitat -amb la paritat amb el dòlar- la deixà sense política monetària. El que pateixen els països de la perifèria d’Europa -els anomenats PIGS. El resultat va ser el col·lapse d’aquestes economies: deute, fugida de capitals… que es reflecteix en ajustos. La recuperació de l’economia amb un canvi de polítiques, es deia des del ordoliberalisme, obeïa al “vent de cua”, l'”efecte rebot”. Justament aquests canvis de polítiques els han portat a convertir-se en les potències emergents.
Morgan Standley assenyala que el camí de la recuperació passa per més retallades, més ajustos, caigudes salarials, caiguda del consum intern per convertir-nos en l’Alemanya de la dècada passada. Qui farà d’Espanya, que rebia crèdit barat i abundant per sobre endeutar-se?.
Hi ha qui critica l’austeritat i propugna el creixement; en el fons no utilitzen arguments molt diferents. Anant cap a una economia oberta proposaven fer atractiu el país a la inversió estrangera (“clima de negoci”, al modernitzar inversions i suprimir “restriccions”), reducció de la despesa pública -consolidació fiscal -i congelar la demanda interna- a base de salaris per reduir els deutes. I el creixement? Vindria de la demanda exterior -exportacions. Les receptes neoliberals dels 90 amb un lèxic del segle XXI. Es mostraven fins i tot optimistes per haver aconseguit superàvit en la balança de pagaments. Una forma d’animar a seguir aprofundint, encara més, amb aquestes receptes que no ha conduït a l’actual crisi -com segueix repetint Mario Drahgi, ara, a porta tancada.
Contra les idees que ens empenyen a l’abisme.
Gustav Horn, director de l’IMK, mostra com Alemanya està canviant la seva política domèstica per minimitzar la crisi de la zona euro. L’espectacular descens de la demanda de la zona euro està tenint efectes letals sobre les exportacions alemanyes -reactiva el consum intern amb mesures oposades a les receptes exigides als altres. Alemanya encara que “s’estabilitza el consum privat intern”, d’altra banda cauen les exportacions, conseqüència d’una “disminució massiva de les importacions en els països de la zona euro”. “Per a la indústria, la recessió, per la qual actualment passa Alemanya és, comparativament, menys que la majoria dels altres països de la zona euro”- assenyala Gustav Horn. Alemanya, tot i els riscos, es beneficia de les política a la zona euro.
“Una política monetària molt més expansiva, una manera d’actuar com a política fiscal significativament menys restrictiva que a la resta de la zona euro gràcies a majors augments salarials”. Mariano Rajoy reclamava un major consum agregat a Alemanya que permeti a Espanya exportar, el que Alemanya nega a la resta de la zona euro, només ella es beneficia d’aquest sacrifici que exigeix als altres.
Fins i tot Jean-Claude Juncker expressava que “l’euro és excessivament alt”. No n’hi ha prou amb baixes taxes d’interès, la qual cosa impedeix la recuperació econòmica, és una moneda excessivament forta. Preval la doctrina de que una depreciació dels tipus de canvi, quan els Estats Units i Japó deprecien les seves monedes, disminueix l’activitat econòmica, quan depèn d’altres variables com la dependència de les importacions, possibles substituts. Les deficiències teòriques i polítiques es veuen agreujades amb aquest ingenu judici dels ajustos empresos.
François Hollande reclamava la necessitat d’una “política que permeti fixar tipus de canvi”. Per a l’ortodòxia és un atac directe a la independència del Banc Central Europeu. Pot seguir sent independent, sense detriment per aplicar l’article 219 del Tractat de la UE que permet fixar “orientacions generals”. El Consell Europeu, va dir François Hollande, ha de desenvolupar “una política de tipus de canvi per protegir els interessos de l’economia europea”. Va sentenciar, “si l’euro puja a 1,40 enfront del dòlar, tots els nostres esforços de re industrialització s’arruïnaran”. Europa juga a la ruleta russa amb un euro fort.
Bloc de Jordi Ortega a La Vanguardia
