Durant els últims anys, els partidaris del procés català cap a la independència (la minoria més robusta, organitzada i sobrerepresentada) han acusat els catalanistes partidaris d’altres opcions de posar pals a les rodes catalanes. Qui gosava apel·lar a una tercera via negociada era tractat d’ingenu incurable o de pervers representant de l’statu quo. Qui sostenia que el sentiment de pertinença catalanoespanyol és, malgrat tots els pesars, molt alt a Catalunya, i que calia tenir present aquest factor abans de donar segons quins passos, era acusat de quintacolumnista. Qui avisava que, forçant a triar entre la lleialtat catalana i l’espanyola, hi havia la possibilitat d’una ruptura interna catalana, era acusat de fer-li el joc a Aznar i se li obligava a acceptar el dogma de fe de l’exigència demoscòpica de vot per part del 80% de catalans (exigència indemostrada, però sempre desmentida pels fets).
Qui recordava que la reclamació del pacte fiscal va donar la impressió de ser una excusa fugaç era acusat de tocar-se-la amb paper de fumar. Qui, davant la descripció independentista d’una Espanya monolíticament agressiva amb Catalunya, recordava el respecte o l’afecte amb que no pocs madrilenys, cordovesos o sorians d’avui i d’ahir reconeixen la nostra realitat cultural i econòmica, era titllat d’idealista malaltís o d’espanyol confés i se’l condemnava a l’infern de Wert, Losantos i companyia. Qui feia notar que el discurs del president Mas confon Espanya amb les posicions del PP i la història d’Espanya amb la interpretació que fa d’ella el PP era comminat a no entorpir el Procés amb arguments de primmirat. Qui lamentant que l’hegemonia independentista imposava un relat obligatori que empobria el debat era acusat de fer el joc a l’espanyolisme i de demonitzar el catalanisme.
I si, considerant que la sentència del 2010 va ser emesa per un Tribunal Constitucional anòmal i polititzat, algú opinava que la resposta no tenia per què ser la ruptura, sinó un reagrupament del catalanisme al voltant del mínim comú denominador, ràpidament era acusat de ser partidari de les mitges tintes i se li comminava a reconèixer davant del tribunal de la història que l’oportunitat era única i que oposar-se al Procés era negar el futur de Catalunya.
Doncs bé, ara digueu-me, qui ha estat el quintacolumnista? Qui ha entorpit realment el famós Procés? Qui ha provocat el naufragi de la il·lusió dels catalans que havien fet seu el relat sobiranista? Qui s’ha burlat de la bona fe de la gent? Qui ha jugat amb els seus sentiments? Qui ha conduït al catalanisme a un laberint? Qui ha cremat les naus del catalanisme jugant-se la història i el futur a una sola carta? Ara diguin-me: ¿Qui, abusant de les metàfores de parelles que es trenquen i els amors solitaris, ha acabat entonant aquell sinistre bolero que deia “la vaig matar perquè era meva”?
