L’enquesta del CEO ha vingut a corroborar el que els resultats electorals venien assenyalant almenys des que el tripartit va rellevar CiU al govern de la Generalitat: CiU i PSC porten molts anys a la baixa. La clara victòria d’Artur Mas a 2010 va ser un èxit circumstancial -fruit del deteriorament del govern sortint i del desgavell de l’Estatut- que no ha canviat la tendència decreixent del nacionalisme conservador. La caiguda dels dos grans partits respon a un canvi estructural de la política catalana. Independentment de com acabin els processos en curs, Catalunya ja s’ha situat en una fase postautonómica. D’aquí la modificació en curs del sistema de partits. No sabem quines formes institucionals prendrà la nova etapa, però sí que sabem que la Catalunya autonòmica és el passat.
La Catalunya autonòmica es basava en un joc d’equilibris entre tres factors: singularització nacional, voluntat de regeneració d’Espanya i compromís amb la governabilitat de l’Estat. En la més genuïna tradició del catalanisme, el pujolisme seguia creient que Catalunya tenia la missió de modernitzar Espanya. I va entendre l’anomenat pacte de la transició com la disposició d’Espanya a reconèixer Catalunya com a subjecte polític a canvi que aquesta es comprometés a contribuir al bon funcionament de les institucions de l’Estat. El desplegament d’un nacionalisme lingüístic i identitari li permetia a Pujol mantenir l’hegemonia ideològica a Catalunya sense posar en grans dificultats el govern espanyol de torn. El sistema electoral atorgava a CiU una força excepcional cada vegada que cap dels grans partits aconseguia la majoria absoluta a Espanya. I així es va anar desenvolupant un peculiar sistema de màrqueting. En aquell marc polític, Catalunya s’articulava en funció d’un eix de més a menys catalanisme, que tenia com a referències al nacionalisme de CiU i el catalanisme del PSC. Sobre aquest eix es sobreposava el factor dreta-esquerra que va créixer en rellevància en el moment en què Pujol va acceptar l’abraçada de l’ós del PP, donant pas al govern tripartit d’esquerres. Llavors, la independència va sortir de la seva marginalitat per configurar-se com una proposta amb vocació majoritària a la campanya electoral de Carod Rovira al 2003. El final del pujolisme obria un temps nou.
Va començar així el camí cap a la Catalunya postautonómica que va prendre cos amb la crisi de l’Estatut de 2006, signe de ruptura del pacte de la transició. El rebuig d’un Estatut aprovat en referèndum pels catalans va ser una negació manifesta del reconeixement. El fracàs va castigar un tripartit mancat de lideratge i autoritat i va permetre el retorn de CiU. L’aliança d’Artur Mas amb el PP en la seva primera legislatura i la sintonia en matèria de política econòmica entre els dos partits, després de la conversió de Convergència al neoliberalisme i a l’austeritat, van fer pensar que tornaven els temps de l’estatus quo autonòmic. Va ser una ficció. El país estava ja en un altre punt, a la Catalunya postautonómica.I així es va confirmar en l’agitat final de 2012.
Amb la independència convertida en el principal projecte polític en escena i amb l’esquerra incapaç de presentar un programa econòmic i social alternatiu, l’eix polític de la Catalunya postautonómica, es desplaça al Sí / No a la independència, en un panorama indubtablement incert, en el que sovint el procés sobiranista s’ha presentat a la ciutadania d’una manera irresponsable com una cosa fàcil i de costos limitats, la qual cosa pot redundar en desmobilització, d’una banda, i frustració, per un altre. En aquest escenari, el PSC segueix desubicat en terra de ningú i CiU mostra les seves limitacions perquè la seva cultura original està en una altra època. Només quan la Catalunya postautonómica prengui forma institucional es podrà tornar a la normalitat de l’eix dreta / esquerra, en la qual probablement ni CiU-que hi haurà mutat cap a una altra o altres formes polítiques- ni el PSC- camí de la gropusculització- tindran el paper que van tenir en el passat.
En aquest context, s’entén el dilema dramàtic d’Artur Mas, la carrera política del qual sembla marcada per cert fatalisme (recordem les seves dues doloroses victòries perdedores i el seu fiasco de fa set mesos): si accelera al capdavant del procés independentista, el més probable és que Esquerra li segueixi guanyant terreny, i si posa el fre i intenta tornar a la senda constitucional, Esquerra li passarà per sobre. És temps de política en majúscula, perquè la ciutadania sàpiga com i cap a on es vol anar, perquè els partits busquin aliances sense ventatgismes, per forçar els dirigents espanyols a donar respostes i per buscar aliats a Europa. No serà fàcil perquè predomina l’hàbit de política en minúscula.
o sabem quines formes institucionals prendrà la nova etapa, però sí que sabem que la Catalunya autonòmica és el passat.