Una part de la resposta política al terrorisme basc des que va entrar en vigor la Constitució de 1978 ha consistit en assegurar que, abandonada la violència, totes les opcions polítiques són defensables a l’Estat democràtic espanyol. Tots els partits espanyols i els successius governs han sostingut que en un règim democràtic es dóna per descomptat que hi ha pluralitat de projectes i el seu avantatge, la seva grandesa, resideix en garantir que tots podran competir per aconseguir els seus fins, si ho fan pacíficament i en el marc de la llei. Això valia fins i tot, és clar, per al projecte independentista al qual deien servir els terroristes.
Passa ara, però, que quan a Catalunya s’ha desfermat una campanya política oberta a favor de la independència, la resposta del Govern d’Espanya ha estat una altra. Ha consistit a afirmar que aquesta independència és impossible. No ha dit només que està en contra d’aquesta pretensió i que s’oposarà a ella. Ha advertit que també és impossible la celebració a Catalunya d’un referèndum o una consulta legal a la ciutadania amb aquest propòsit. I ha emfatitzat que la resposta a aquesta pretensió està en l’aplicació de la Constitució i les lleis. De les que, tot seguit, es destaca que de cap manera permeten la celebració de referèndums de secessió en una de les seves parts.
És com si en aquella resposta política al terrorisme, hi hagués una segona part que s’obviava. La següent: totes les opcions polítiques són defensables a l’Estat democràtic espanyol, encara que hi ha algunes que no podran realitzar-se perquè les lleis i la Constitució no ho permetran mai. La vicepresidenta Sáenz de Santamaria es va encarregar de precisar en advertir que, com va fer el seu partit, el PP, en el cas de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, l’actual Govern s’encarregaria de que, arribat el moment, el Tribunal Constitucional frenés en sec qualsevol proposta independentista que vingués de Catalunya.
Allò va ser un desastre per al desenvolupament del sistema autonòmic espanyol. Va rebaixar la capacitat d’autogovern molt per sota de la voluntat catalana lliurement expressada en referèndum, amb el que, en realitat, va qüestionar el model. Però la resposta que ara dóna el Govern de Rajoy a la pretensió de l’independentisme català és pitjor, molt pitjor. El que subjau en ella és la temptació autoritària de qui es creu posseïdor de l’Estat per sempre. Això no passarà, afirmen, per molt que insisteixin.
Es pot pensar que en la mesura en què la pugna ha estat portada per Artur Mas i el seu partit al terreny electoral, i com abans hi ha també eleccions a Euskadi i Galícia, la resposta del Govern de Rajoy i del PP s’orienti prioritàriament a erigir-se en el bastió de l’antiindependentisme en aquestes tres comunitats. Té la seva lògica. També la té que alci la bandera espanyola en el que a Catalunya se sol anomenar tan imprecisament la resta d’Espanya, d’on, al cap i a la fi, li ve al PP la major part de la seva força. I que confiï, amb raó, que el seu pes demogràfic-electoral superi el que pogués sustentar qualsevol pretensió catalana. Però és molt preocupant que davant d’una proposta política que en primera i última instància no apel·la més que al principi democràtic, la resposta hagi estat la de negar que hi hagi via per al seu eventual desenvolupament.
De la mateixa manera que a l’encegar el desenvolupament de l’autogovern el Tribunal Constitucional va posar en escac el títol VIII de la Constitució, el PP corre ara el risc de posar en perill la idea de democràcia. Argumentar que només hi pot haver un referèndum sobre la independència de Catalunya si hi voten els castellans, els madrilenys, els andalusos, etcètera, no és només una burla; seria antidemocràtic.
És totalment lògic que el conjunt de la ciutadania espanyola es pronunciï sobre una eventual modificació del seu marc constitucional. Però també ho és que una demanda d’independència amb la base social que recolza l’actual a Catalunya pugui exposar com a tal a les urnes a Catalunya. És a dir que cal pensar en una altra resposta. De què tenen por? Tan insegur està el Govern de la seva idea d’Espanya? No té res a oferir? És que creu ja que no guanyaria el referèndum?
Vodria que els militants del PSC que accepten alegrament que la societat catalana no pugui pronunciar-se sobre el seu futur, (la qual cosa no prefigura cap opció) m’explquin els seus arguments democràtics, a part el cosabuda “igualdad de “todos los españoles” on jo solament hi veig la consagrada “inviolabilidad de la Patria” garantida per l’exèrcit espanyol!