Raimon Obiols: L’apunt del dia/280 (Vidal Quadras i la «catàstrofe prèvia»)

Vidal Quadras i la «catàstrofe prèvia»

10 de novembre de 2023

L’atemptat criminal contra Aleix Vidal Quadras m’ha afectat molt. Hem tingut sempre, tot i mantenint una gran distància ideològica, una relació cordial i crec que mútuament afectuosa, tant al Parlament de Catalunya com al Parlament europeu, on vam ser tots dos vicepresidents (jo efímerament, perquè per a aquesta mena de feines sóc un inepte, i vaig cedir el càrrec de seguida que en vaig tenir l’ocasió).

L’Aleix Vidal Quadras m’és simpàtic, i crec que no es tracta d’una impressió subjectiva. És objectivament simpàtic; cabut i simpàtic. També és valent i disposat a enfrontar-se amb qui faci falta, es digui Pujol, Aznar o Abascal. Amb mi no s’ha barallat mai; potser pensant que no pagava la pena, que sóc un cas perdut. Li desitjo que es recuperi ràpidament i del tot; que no es deixi afectar pel trauma, que deu ser considerable. Tant de bo tots els adversaris fossin com ell.

En la boira espessa que rodeja aquest tipus d’atemptats, quan no són reivindicats, sempre tendeixo a aplicar el principi del «Cui prodest?» («A qui beneficia?»). He pensat, doncs, instintivament, que era un cas pràctic d’aplicació de la «teoria de la catàstrofe prèvia», a la que em vaig referir en el meu llibre «El temps esquerp».

Potser m’equivoco, i la pista de l’Iran no és una pista delirant, sinó que es confirma finalment. Peò en tot cas, em sembla que no és balder reproduir aquell fragment meu, que s’adiu als moments de tensió que ens toca viure:

«Un cas extrem de conflicte no divisible és la nostra darrera Guerra civil, que Carles Cardó va veure venir, el 1933, amb la seva «teoria de la catàstrofe prèvia» (una petita idea fecunda). Atribuïa la «teoria» a les dretes espanyoles i a la seva política d’exclusió total («o nosaltres o ells») amb l’objectiu d’un xoc fatal com a solució expiatòria, catàrtica i definitiva (1). Era, deia Cardó, una «filosofia pueril», que tenia «la bàrbara simplicitat dels estadis primitius de la civilització», excitava els «instints primaris» i podia dur a la «follia col·lectiva» (2). I així fou. Aquesta teoria del xoc indivisible i definitiu l’hem vist de nou aparèixer a Espanya (del «Váyase señor González» d’Aznar de 1994 al «Lárguese» actual de Vox); i de retop a Catalunya. 

La Transició fou, al contrari, un procés de conflictes divisibles. L’Ernest Lluch fou un arquetip d’aquells enfocaments. Sabia que en les democràcies, sempre imperfectes i conflictives, les polítiques del tot o res creen situacions perilloses, tòxiques i eventualment violentes.  

Perill, violència i toxicitat no són conceptes sinònims. La Transició es produí en un context perillós i més violent del què es diu, però salubre. Els conflictes s’abordaren de manera divisible i el sentit transaccional dominà tant en les opinions del ciutadà del carrer com en la majoria dels centres de poder. Aquell esperit derivava, tristament, del record de la Guerra civil i dels llargs anys del franquisme. Com ha remarcat Javier Cercas, la Transició no recolzà en un «pacte d’oblit», com se sol dir, sinó en el contrari: en el record d’allò que no es volia repetir. Les excepcions foren aleshores el búnquer franquista i ETA, que feu un mal immens, no únicament pel sofriment de tantes morts –la d’Ernest Lluch entre elles–, sinó perquè tendí a amalgamar l’objectiu d’un necessari reconeixement dels diferents sentiments nacionals amb el malson d’un conflicte fatalment indivisible i tràgic.   

Les polítiques catalanistes, amb totes les seves diferències i matisos, coincidiren aleshores en evitar sistemàticament el carreró sense sortida del conflicte indivisible. Es volia modificar la relació històricament injusta de l’Estat amb Catalunya mitjançant una estratègia constructiva i divisible: l’assoliment i l’expansió progressiva de l’autogovern, la normalització lingüística, la unitat civil, l’emulació entre municipis, el reconeixement plurinacional, una progressiva evolució federal a Espanya i a Europa. Teníem la confiança que aniríem generant canvis, tant en les situacions reals com en les percepcions i els sentiments, que augmentarien els beneficis comuns i garantirien el respecte recíproc. Cal dir que aquest projecte estratègic de llarga durada tingué, en els centres de poder espanyols, unes respostes més aviat tàctiques, de reticència, que de voluntat veritablement transformadora. Però van permetre avançar durant tres dècades.  

Encara continuem inscrits en aquest treball de superació d’un conflicte històric, que ve de lluny i perdura com a repte. La reacció de les dretes espanyoles i la torrentada del Procés han interromput, no sé per quant de temps, aquesta transformació de temps llarg. En algun moment es reprendrà, no en tinc cap dubte, per la via pragmàtica de la negociació política, del diàleg social, del federalisme dels fets, de la maduració cultural.  Tal vegada , en aquest context, podríem apropiar-nos d’una una «petita idea» del poeta J. V. Foix, escrita en el mateix moment que Cardó formulava la seva teoria de la «catàstrofe prèvia»: «Les divergències entre Madrid i Barcelona, entre l’Espanya pensada en visigòtic i l’Espanya pensada en europeu –que és tot el contingut de la idea catalana–, s’han establert a causa d’ésser el centralisme la política de la reminiscència i el federalisme una política de realitats»» (3).

_______________

(1)  «La debida penitencia por los gravísimos pecados con que se ha provocado a la divina justicia», en paraules del cardenal Segura, que ja exclamava tres dies després del 14 d’abril de 1931 que «la verdadera España en estos momentos está consternada y se considera víctima de una catástrofe».

(2) Carles Cardó, «La teoria de la catàstrofe prèvia», a Lluís Maria Moncunill et al., Carles Cardó. Un clàssic del pensament,  Valls: Institut d’Estudis Vallencs, 2008.

(3)  J. V. Foix, «Ètica i política», La Publicitat, 19 de desembre de 1934.