EspanyaPortada

Antoni Bayona: Temps de coratge

Contra el que pensen alguns, el conflicte català no és un problema que pertanyi exclusivament als catalans i que aquests hagin de resoldre per si mateixos. El procés és, per definició, una qüestió d’Estat perquè el que posa en joc és la integritat territorial i, al mateix temps, evidencia que en una part d’Espanya un considerable nombre de persones ja no se sent identificada amb un projecte polític i social comú i aspira a constituir una nova entitat estatal. El que ha passat a Catalunya en els últims anys té diverses causes, però seria absurd pensar que el seu rerefons no troba la seva explicació en un sentiment nacional propi compartit per molts ciutadans, cosa que no és nou i que tampoc s’ha inventat a conveniència. Qui no ho reconegui, serà incapaç de valorar la veritable naturalesa del problema.

El procés ha creat polèmica en la societat espanyola i també en la catalana. No només pel seu objectiu, sinó també per la forma en què les forces polítiques independentistes i les institucions catalanes ho van enfocar. Una mala entesa del principi democràtic i del valor de la legalitat van portar el procés a un terreny pantanós, amb les conseqüències que tots coneixem. Va ser un greu error de càlcul perquè en un Estat democràtic i de dret totes les aspiracions polítiques s’han de promoure d’acord amb les regles i condicions que estableix la Constitució.

El desenvolupament del procés mitjançant l’acció unilateral no només no va aconseguir el seu objectiu, sinó que va propiciar la resposta de l’Estat derivada d’aquella acció unilateral. No és la meva intenció valorar aquí l’abast d’aquesta resposta, ni la seva proporcionalitat respecte al que realment ha passat, però sí vull destacar que el judici del procés no només no ha posat punt final al problema, sinó que ha contribuït a enquistar-lo. Després dels fets d’octubre de 2017 s’han produït dues cites electorals a Catalunya i les forces independentistes han revalidat clarament la seva majoria parlamentària. I en aquesta fase de post procés la vida política catalana no sols continua girant al voltant de la independència, sinó que ha aconseguit sumar a la seva causa el relat de la repressió contra els polítics independentistes i crear la imatge, compartida per molta gent, que Espanya no és un Estat democràtic. Un relat que cada vegada resulta més victimista, que intenta viure de l’aparença i és procliu a la manipulació dels fets.

Em temo que molta gent a Espanya no coneix fins a quin punt molts catalans estan instal·lats avui en un imaginari que poc té a veure amb la realitat de les coses. I una de les seves principals conseqüències és la crisi de consentiment i d’acceptació respecte del sistema constitucional vigent que s’ha instal·lat sobre àmplies capes socials, incloses aquelles que no fa molts anys confiaven en una relació entre Catalunya i Espanya basada en el pacte. Les crisis de consentiment constitucional pot ser que no siguin perilloses quan afecten una petita part de la societat, però això no passa a Catalunya, on és especialment extensa.

S’acaba de formar un nou govern i cal esperar que es generin expectatives respecte a com solucionar el conflicte existent. En aquest punt, cal considerar dos escenaris: el que es presenta a Catalunya amb un independentisme dividit, com és ben sabut, i el que s’obre a Espanya davant d’aquesta nova situació política. La presidència de Pere Aragonès pot suposar un canvi respecte de la situació anterior clarament marcada per l’estratègia de la confrontació; però, té en contra seva la fiscalització a la qual la sotmetrà el seu soci de govern que, en el fons, espera que fracassi la Taula de diàleg per tornar a imposar el seu relat rupturista. Per la seva banda, Pedro Sánchez té ara l’oportunitat de moure fitxa amb els indults i establir així unes mínimes bases de confiança per a la negociació.

Al meu entendre, estem ara en un moment determinant per sortir de l’actual situació de bloqueig, tot i que reconec que els passos a donar requereixen molt de coratge per ambdues parts. Aquest coratge passa perquè l’independentisme, o una part d’ell, aterri i assumeixi que la seva estratègia va ser un error. No se li pot exigir que renunciï al seu projecte, tot i que sí que el defensi dins d’unes vies que respectin les regles de joc establertes. I també passa per que l’Estat assumeixi d’una vegada per totes la naturalesa del problema i proposi als catalans un pacte digne i a l’altura de les expectatives que té una comunitat nacional com és Catalunya.

La història contemporània d’Espanya posa cruament en relleu, com va dir Ortega y Gasset fa molts anys, que la relació entre Catalunya i Espanya no anirà normalment més enllà d’una conllevancia, perquè ni Espanya ha aconseguit assimilar a Catalunya, ni Catalunya ha tingut fins ara la força i la capacitat suficients per emancipar-se d’Espanya. El que ha passat amb el procés és una bona mostra d’això i ho haurien de tenir en compte les dues parts. La negociació i l’acord són imprescindibles per sortir d’una situació inestable i que encara pot generar sorpreses desagradables si no se soluciona ràpid. Els que creguin que el conflicte català es va a desinflar per cansament dels mateixos catalans coneixen poc Catalunya i assumeixen un greu risc.

Fa anys va fer fortuna l’expressió patriotisme constitucional com a forma de reacció davant de les pulsions nacionalistes. Però crec que va ser un error vincular aquest patriotisme a una idea uniforme d’Espanya quan es tracta d’un país clarament plural en sentit territorial i social. Voler anul·lar aquesta pluralitat no és fer patriotisme, sinó tot el contrari. El que ha passat amb el procés hauria de permetre treure conclusions sobre això i, més important encara, servir per encarar el futur immediat. Molts catalans ja no confien en el pacte amb l’Estat, és cert, però també ho és que des de la sentència de l’Estatut no hi ha hagut cap proposta concreta i no sabem com pot reaccionar molta gent davant alguna cosa tangible després d’haver vist com la independència promesa no ha arribat.

En qualsevol cas, com es diu castissament, és l’hora d’agafar el toro per les banyes i confiar que els responsables polítics assumeixin riscos tot i que, ara per ara, no sembla fàcil, ni tampoc que tots estiguin disposats a actuar amb sentit d’Estat i deixar en segon pla els seus interessos partidistes. El tema català és molt llaminer quan es tracta de fer soroll i això complica molt les coses. No obstant això no és un tema a resoldre només pel Govern de torn, perquè necessita complicitats, sobretot si es tracta de buscar solucions que permetin trencar el relat del tot o res en què es parapeta l’independentisme més radical. No hi haurà solució al problema català mentre els dos principals partits espanyols no assumeixin que han de col·laborar al respecte.

Segurament serem els catalans els que tinguem de resoldre el nostre problema. Això només pot succeir en les urnes perquè tot es recondueix en el fons a la democràcia. Però si ningú s’arrisca i no ofereix res de nou i atractiu serà difícil que canviï res.

elDiario.es, 5 de juny de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button