Així, que m’esteu demanant eleccions?”. Segons publica aquest diari en la seva informació de divendres passat, firmada per la periodista M. Dolores García, aquesta sembla que va ser la pregunta amb què el president Artur Mas va tancar el debat que, inesperadament, es va plantejar en l’última reunió del Consell Executiu després de les objeccions que alguns consellers van plantejar a la declaració conjunta amb la CUP i al discurs de la nova presidenta del Parlament.
El meu interès no és entrar en les diferències en el si del Govern ni en les relacions entre les forces polítiques favorables a la independència. Aquí i ara a mi m’interessa una altra qüestió: serveixen les eleccions per resoldre situacions de crisi?
L’experiència espanyola recent ens permet assajar alguna resposta. Fixeu-vos en una cosa: d’ençà que s’han convocat eleccions -primer les europees del maig del 2014 i després les municipals i autonòmiques del maig del 2015- han desaparegut dels carrers i places públiques les manifestacions convocades pels diferents moviments d’indignats i per les organitzacions antidesnonament. Aquestes eleccions han permès canalitzar la crisi social a través del sistema polític. No és un resultat banal.
A què es deu aquesta capacitat de les eleccions per encarrilar la crisi social? Possiblement hi ha dos motius.
El primer és que són una de les vies, potser la més important, que té una democràcia per incorporar les preferències socials al procés de formació de polítiques. Quan la política està en mans d’elits, les polítiques públiques responen més a les preferències d’aquestes elits que a les de la població. Les eleccions corregeixen aquest biaix orientant les polítiques a l’interès general.
El segon és que afavoreixen l’aparició de noves forces polítiques capaces de recollir les preferències socials que el sistema tradicional de partits deixa de banda. Fins ara, la política estava enfangada en el bipartidisme. Les eleccions han actuat com una liberalització del sistema polític permetent l’entrada de nous competidors, cosa que es consolidarà en les generals del mes de desembre.
En definitiva, les eleccions són un bon mecanisme per afrontar les crisis.
Ara bé, hi ha crisis i crisis. En funció de quina sigui la seva naturalesa, es necessita un tipus d’eleccions o un altre. Hi ha eleccions que serveixen per conèixer les preferències dels ciutadans a l’hora de formar governs, i eleccions que serveixen per revelar les seves preferències davant una qüestió concreta. Aquests són els referèndums o plebiscits.
Els manuals de política econòmica acostumen a recomanar que per a cada objectiu s’utilitzi un instrument específic. És a dir, no convé fer servir un mateix instrument per perseguir dos objectius diferents alhora. Els resultats són dolents.
Aquest principi s’hauria de tenir en compte a l’hora d’abordar la crisi catalana. Les preferències socials són diferents en funció de l’objectiu que es persegueixi. A grans trets, les enquestes d’opinió diuen que entre un 45% i un 50% de la població prefereix canvi sense ruptura. Entre un 25% i un 30% desitja la ruptura. Un 20% se sent còmode amb l’statu quo. I un 8% no sap el que prefereix. Amb aquesta composició de preferències és evident que segons sigui el tipus d’elecció, així serà el resultat.
Les eleccions del 27-S van ser unes autonòmiques plantejades com un referèndum. Es barrejaven els dos objectius. Llegides com a plebiscit, no hi ha majoria de ciutadans a favor de la independència. Llegides parlamentàriament, aquests resultats presenten dificultats per formar un govern coherent del públic. Potser aquesta tensió pot contribuir a entendre les diferències que s’han obert en el si del Govern de la Generalitat. I l’oportunitat de noves eleccions, ara simplement autonòmiques.
Però aquesta composició de preferències també ha de ser tinguda en compte a l’hora de fer front al repte polític que planteja una possible declaració unilateral d’independència per part del Parlament. El president Rajoy i els líders del PSOE i de Ciutadans estan valorant la signatura d’un acord antiindependentista. Una de les condicions que es proposen és que els signants es comprometin a no pactar en el futur amb forces catalanes independentistes.
Cal anar amb compte amb aquest tipus de clàusules. A Catalunya ja en tenim experiència. En l’anomenat pacte del Tinell, que va donar lloc al primer govern tripartit, els signants es van comprometre a excloure el PP. Alguns dels mals actuals vénen d’aquell acord antidemocràtic. No es pot excloure ningú de la vida política democràtica en funció de les seves preferències. L’independentisme democràtic és tan respectable com qualsevol altra opció política. No hauríem de tornar a cometre el mateix error, però ara en sentit contrari.
Les eleccions tenen virtuts terapèutiques que no tenen els acords entre forces polítiques. Si en les eleccions generals del desembre es presenten projectes de reforma política que recullin i encarrilin la preferència majoritària pel canvi sense ruptura, veurem que la crisi catalana entrarà per altres vies de solució.
