Portada

Antón Costas: Confusió de confusions

dubtesConfesso que, com a votant, encara no sé què és el que ens estem jugant realment en l’anomenat “procés” català. Aquí van algunes de les causes de la meva confusió.

Es tracta de la independència o de dilucidar qui es fa amb l’hegemonia política a Catalunya per les següents dècades? Fins ara aquestes dues qüestions estan profusament barrejades. Des de l’arrencada de l’Estat de les autonomies, a principis dels vuitanta, la coalició nacionalista liderada per Jordi Pujol va mantenir amb claredat l’hegemonia política durant dues dècades. Va començar a perdre-la en el 2003 amb els governs tripartits liderats pel PSC. Va tornar al poder el 2010 de la mà d’Artur Mas, però ja amb l’hegemonia qüestionada per ERC, que aspirava a la primogenitura del nacionalisme.

Possiblement va ser el sentir l’alè d’ERC al clatell el que va portar Artur Mas a avançar dos anys les eleccions. Es va tractar, a més, d’aprofitar el clima creat per la primera manifestació de l’11-S del 2012. Els resultats no van ser els esperats. Tot el contrari.

Quin camí hagués seguit la política catalana si en aquestes eleccions CiU hagués aconseguit la majoria absoluta? S’hauria posat en marxo el “procés” o s’hauria mantingut l’estratègia del “pacte fiscal”? Tenir una resposta permetria aclarir un dubte. Aclarir si la via a la independència ha estat una fugida cap endavant amb l’objectiu de guanyar temps per fer-se de nou amb l’hegemonia del catalanisme, o si realment aquest canvi és el producte d’una nova convicció política. Però, ara per ara, no està clar quant hi ha de tacticisme i quant de convicció.

Una altra font de confusió és el tipus d’independència que es desitja. Es busca realment una independència plena -amb totes les seves possibles conseqüències, com la sortida de l’euro i de la UE-, o un “Estat propi” que pot ser compatible amb el manteniment dels vincles amb Espanya (a l’estil de l’Estat lliure de Baviera) i amb la pertinença a l’euro ia la UE? Són dos escenaris molt diferents. Tampoc aquesta qüestió està clara.

El mateix passa a la societat. Sens dubte, hi ha una aspiració independendista en una part de la ciutadania catalana. Ve de lluny i és plenament legítima. Però hi ha confusió pel que fa a la seva amplitud i fins. D’una banda, hi ha els independentistes de tota la vida. D’altra, els nous, sobrevinguts amb el malestar social que han provocat les polítiques de retallades. Els primers busquen una nova estació de terme. Els segons poden estar utilitzant la demanda d’independència com un crit o una amenaça per aconseguir que les coses canviïn.

Aquesta confusió no té res d’estrany. Les grans crisis del capitalisme, com la que estem vivint, sempre porten danys col·laterals. Més enllà de les seves conseqüències financeres i econòmiques, acostumen a posar en qüestió el contracte social i polític implícit vigent i la necessitat de reconstruir-lo. Això és el que ha passat a Catalunya amb l’independentisme. I a la resta d’Espanya amb el moviment dels indignats i les seqüeles polítiques que estem veient.L’anunci d’eleccions plebiscitàries pel 27-S ha portat noves fonts de confusió.

Primera. Seran unes eleccions o serà un plebiscit? No es pot matar dos ocells amb un mateix tir. Les eleccions serveixen per comptar diputats. Els referèndums per comptar vots. Pretendre que les eleccions siguin un plebiscit produirà encara més confusió.

Segona. Es votarà a partits amb líders clars o es votarà a llistes de ciutadans amb responsabilitats difuses? Qui presidirà la Generalitat i es responsabilitzarà de governar la sanitat, l’educació, la pobresa o l’economia l’endemà de les eleccions? Aquest dubte augmenta també la confusió.

Tercera. En el supòsit que les forces polítiques que proposen la independència tinguessin majoria parlamentària, s’entraria en un procés rupturista o s’iniciaria un procés de negociació dins de la llei? És a dir, un procés orientat a convocar, en el seu moment, un referèndum legal i acordat. L’ambigüitat sobre aquesta qüestió és font important de confusió. I, alhora, un risc seriós per al bon funcionament de l’economia.

De totes aquestes confusions no pot sortir res de bo. Podem acabar fent-nos mal a nosaltres mateixos. Alguns perjudicis ja s’han produït, com és la fallida del sistema català de partits vigent fins ara. Però potser el risc principal està en camí. De la mateixa manera que la crisi econòmica ens ha fet perdre una dècada de creixement i benestar, ara que la recuperació econòmica s’ha iniciat el risc és que la crisi política ens faci perdre una altra dècada.

Les eleccions del 27-S poden contribuir a aclarir les coses. A condició que les forces polítiques exposin amb claredat les seves propostes, tant sobre el “procés” com sobre les polítiques que proposen per als greus problemes socials i econòmics que tenim. De fet, tinc la intuïció que s’inicia un nou partit de joc. I que les cartes tornen a repartir-donant opcions a jugadors que semblaven descartats.

La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button