El gir secessionista de CDC, així com l’evidència que hi ha una part considerable de la societat catalana que desitja la ruptura amb la resta d’Espanya, ens situa en un escenari desconegut. I que per la seva gravetat s’ha de qualificar de “crisi d’Estat”. Aquest és el nom que descriu el que passa quan la força política que governa de manera hegemònica un territori, que en el cas de Catalunya, no ho oblidem, genera al voltant del 19% del PIB espanyol, afirma que el seu objectiu és ja la independència.
A l’alta política espanyola, la qual gira entorn del Govern i les Corts, s’ha produït un despertar brusc. Molts pensaven que la reivindicació del concert econòmic no era més que una estratègia de negociació que Artur Mas utilitzava amb gran habilitat per neutralitzar les crítiques de l’esquerra a la seva gestió. I que, arribat el moment, el conflicte polític seria de baixa intensitat, ja que els suports recíprocs entre CiU i PP, tant a Madrid com a Barcelona, havien estat intensos i, sobretot, còmplices pel que fa a la política de retallades socials i laborals.
Després de la manifestació de la Diada, es va posar de manifest que el gir rupturista a la federació nacionalista s’havia imposat clarament. Davant d’aquest envit, l’executiu de Mariano Rajoy primer va reaccionar des del desconcert i ara sembla que només se li ocorre apel·lar a la Constitució, com si cregués que n’hi ha prou amb donar un cop sobre la taula per tallar en sec la crisi. Això òbvia que el malestar a Catalunya és profund, més enllà de la utilització electoral que fa CiU. L’historiador Joaquim Coll i el diputat Daniel Fernández, poc abans de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut català, van publicar un llibre (A favor d’Espanya i del catalanisme), autèntic rara avis en defensa del projecte hispanista del catalanisme, on ja alertaven que en termes històrics, el recurs d’inconstitucionalitat del PP obria la bretxa més greu en el projecte comú espanyol.
La desgraciada sentència va suposar un cop fort incontestable, perquè va arribar tard i malament, particularment per les innecessàries consideracions barroques del preàmbul, el que va redundar en el disbarat democràtic que uns jutges esmenessin el que els ciutadans ja havien votat. És cert que el Govern d’Artur Mas ha potenciat el sentiment de greuge per eludir les seves responsabilitats, amb la inestimable ajuda d’uns mitjans de comunicació públics al servei d’un partit. Un exemple és l’ús propagandístic que es fa de les xifres del dèficit fiscal, que sent excessiu com els socialistes vam començar a denunciar abans que ningú, no pot qualificar-se d’”espoli o” robatori “. El còctel explosiu, que barreja greuge polític i econòmic, explica que una part de les classes mitjanes hagi abraçat la causa independentista com una utopia activa, miraculosa davant de la crisi.
Ara bé, la ruptura amb la resta d’Espanya no pot desqualificar-se sense més. Els demòcrates creiem en la voluntat de les urnes, ens agradi més o menys el resultat. Per aquesta raó, els socialistes catalans som partidaris sempre del principi democràtic. Això vol dir que, igual que al Canadà, caldrà trobar una fórmula legal per dilucidar aquesta qüestió des del màxim respecte per les formes i els procediments. Dit això, no ens cansarem d’advertir amb tota la nostra energia que el viatge secessionista pot convertir-se en un llarg i tortuós malson, que no ens va fer sortir abans ni millor de la crisi. Que ningú ho dubti, arribat el cas, la nostra posició serà inequívocament contrària a la secessió.
Els federalistes som optimistes però no ingenus. És decebedor que el model autonòmic no hagi desembocat encara, tot i tantes veus i propostes -com la que va emetre el mateix Consell d’Estat el 2006- en una estructura plenament federal.
Les dificultats i oposicions han estat enormes fins ara. No cal relatar-les en extens. Ara bé, que quedi clar que no estem discutint un adjectiu, encara que les paraules també importen (avui molt més). Com ja va dir Jordi Solé Tura, l’important no és el nom sinó la cosa, la substància. I no hi ha dubte que el model descentralitzat que el constituent va implantar, i que s’ha anat desenvolupant amb encerts i errors en els últims trenta anys, té una textura inequívocament federal.
Durant tot aquest temps, el més lògic hagués estat completar-la, dotar-la de tot el seu sentit, posant al dia el conjunt de les institucions perquè totes actuessin entre si amb lleialtat, i donant cabuda al caràcter plurinacional d’Espanya. A la nació de nacions que fa fort seva unitat des del reconeixement desacomplexat i explícit de la seva diversitat.
Doncs bé, la crisi d’Estat desencadenada a Catalunya, dóna una primera conclusió: la reforma constitucional és ja inajornable si de veritat volem que la triple crisi que vivim, econòmica, social i institucional, no desemboqui en una ruptura territorial.
Tinc la certesa que el PSOE i el seu secretari general l’han percebut aquesta vegada amb meridiana claredat. Perquè d’aquest envit només podem sortir de dues maneres. O després d’un llarg i esgotador procés, l’Estat finalment es trenca, o, si som tots capaços de recobrar l’altura de mires, el conjunt de l’Estat surt d’aquesta crisi reformat. I per això necessitem armar un nou pacte inequívocament federal.
En aquest sentit la reforma constitucional que proposem hauria de contemplar com a mínim els següents aspectes:
-El reconeixement de la identitat nacional catalana, de la seva singularitat en el marc espanyol, i que es manifesta especialment en la seva llengua, cultura, dret civil i institucions d’autogovern.
-Regles clares que delimitin amb precisió els espais competencials de l’Estat i les comunitats autònomes i permetin que aquestes desenvolupin en plenitud les polítiques públiques que tenen encomanades, procurant la màxima proximitat, eficàcia i eficiència, evitant solapaments i duplicitats.
-La capacitat de les comunitats autònomes per a representar a nivell europeu i internacional a Espanya en el marc de les seves competències exclusives.
-La conversió del Senat en un Consell Federal amb presència dels Governs de les comunitats autònomes.
-Un federalisme fiscal on la gestió, recaptació, liquidació i inspecció de tots els tributs vagi a càrrec d’una Agència Tributària consorciada entre l’Estat i les comunitats autònomes, i uns mecanismes d’anivellament i solidaritat transparents que garanteixin el principi d’ordinalitat.
Tot això requereix també d’una altra reflexió sobre quina Europa volem. Doncs de la mateixa manera que vaig dir que Espanya serà federal, o no serà, també tinc el convenciment que Europa serà veritablement federal, o és inviable a mig termini. Per a tots els progressistes europeus aquest és, sens dubte, el veritable repte.
