La situació actual de crisi estructural de l’economia, de la societat i de la política ens obliga a pronunciar-nos sobre el futur que volem i les finalitats que han de presidir les polítiques. Considero imprescindible orientar les polítiques cap a la cohesió social, el desenvolupament econòmic de la societat del coneixement i l’enfortiment de la democràcia. Podem plantejar tres escenaris de futur que es presenten per les polítiques socials i de cohesió i també sobre el paper que pot tenir el Tercer Sector en el desenvolupament d’aquestes polítiques: L’impossible, el possible i indesitjable, i el possible i desitjable.
El primer, L’administració protectora, és un escenari impossible, perquè planteja que després de la crisi es produís un retorn a les condicions d’abans, i les administracions públiques seguissin proveint gairebé tots els recursos públics, i la major part dels serveis i prestacions fossin gestionats directament per l’administració, o mitjançant consorcis o empreses públiques. És un escenari en el qual el ciutadà és considerat client o usuari de les polítiques públiques. En aquest escenari, al Tercer Sector se li dóna un paper marginal per fer tot allò que encara no arriba a fer l’administració. És un escenari de drets a satisfer pels fons públics, però no es parla de deures ni de responsabilitats socials. És un escenari que resulta inadequat per la complexitat i polaritat de les necessitats socials, i perquè el paper de l’administració no ha de ser el de gestionar, sinó el de donar el marc institucional i programàtic: objectius clars, transparents i equitatius que generin confiança .
En el segon escenari, Liberal-assistencial, l’Estat es desentén progressivament dels drets i les polítiques socials i deixa, per una banda, al mercat, la satisfacció, millor dit la insatisfacció, de les necessitats generals, i per l’altre un Tercer Sector, que arribi amb voluntariat i amb pocs recursos i professionals a fer de contenció de les problemàtiques més greus. És un escenari que debilita els drets i deures socials, tracta el ciutadà com un competidor davant els altres, i els divideix entre guanyadors i perdedors. Sota una excusa o altra es busca que la gestió dels serveis socials més universals la faci el sector mercantil i deixa per al Tercer Sector els serveis experimentals i marginals que només són considerats objecte de les subvencions. Les directrius perquè el criteri per l’assignació de serveis de benestar es converteixi en una subhasta econòmica, són la punta de l’iceberg d’aquesta política. Aquest és un escenari tant possible com indesitjable, al qual totes les forces socials ens hem d’oposar.
El tercer escenari lògicament, és el possible i desitjable, el del nou progrés social i humà. En aquest, el govern assumeix el seu protagonisme democràtic a fons, responsabilitzant-se de garantir els drets i responsabilitats socials. És un govern relacional, que enforteix la capacitat d’organització i acció del conjunt de la ciutadania, per assolir els reptes. És un escenari en el qual s’empodera al ciutadà i a les organitzacions de la societat civil, per donar una resposta compartida i sinèrgica amb els governs territorials per aconseguir els objectius socials.
Aquest, és l’escenari, en el qual el tercer sector té un important protagonisme, perquè amb una gestió eficient reinverteix els seus guanys en l’acció social. És a dir, mentre que altres sectors econòmics reinverteixen de mitjana un 40% dels seus guanys, el Tercer Sector ho fa amb el 100%, multiplicant l’impacte dels recursos.
A més, el Tercer Sector mobilitza els ciutadans en els esforços de prevenció i de combat de l’exclusió social. Amb més de 245.000 voluntaris, el Tercer Sector Social català fa possible que milers de ciutadans deixin de ser uns agents passius i simples receptors de les prestacions públiques per esdevenir una enorme força productiva de drets, de compromisos, de solidaritat social i s’enforteix la resposta a les necessitats socials.
Per això, invertir en el Tercer Sector suposa ampliar el capital social de la nostra societat, en tant que s’amplia i s’enforteix el teixit associatiu que és capaç de cooperar per objectius relacionats amb el bé comú. Un capital social que, com va assenyalar el reconegut sociòleg Robert Putnam, és “la condició perquè l’economia i la democràcia funcionin”. El Tercer Sector és un dels grans motors de Catalunya capaç de generar noves i renovades energies per al progrés humà, en el més ampli sentit: valors ètics, desenvolupament econòmic, progrés social, sostenibilitat, i renovació democràtica.
