El tercer sector no només és la forma organitzativa que respon millor a les conseqüències de la crisi, sinó que, al mateix temps, és un actor estratègic en la superació de la crisi actual en els seus aspectes societaris i de valors.
Estem immersos, tots i totes, en una situació que identifico com distopia, o també com antiutopia. Si Maria Zambrano, en el seu llibre El saber de l’ànima definia la utopia com: “Un estat en què la racionalitat està impregnada d’esperança, una situació en la qual es pensa que un món millor és possible”, la distòpia és la situació que combina la irracionalitat i la desesperança. Vivim en una situació de distopia i desesperança al nostre país, tal com passa en altres països de l’Europa mediterrània en aquest moment.
Ens trobem davant d’unes polítiques públiques irracionals i davant una situació de desesperança per l’absència de valors humanistes. Vivim una situació d’irracionalitat quan es continuen mantenint unes polítiques econòmiques i socials que la realitat ha negat, i nega la seva eficàcia en aconseguir desenvolupament econòmic i social. Només la resistència al canvi, la poca humilitat per reconèixer els errors i la voluntat de només servir les elits econòmiques i financeres expliquen el manteniment d’unes polítiques econòmiques nefastes per a la cohesió social i el creixement econòmic.
D’una banda, parlem d’irracionalitat quan es pretén enfortir el país i no es dóna prioritat a les polítiques de cohesió social i la lluita contra la pobresa i l’exclusió social. No donar prioritat a les polítiques de cohesió social significa ampliar la vulnerabilitat de la nostra societat, i la fragilitat dels seus components. La nostra societat s’està trencant pel sofriment de cada vegada més persones que cauen en el buit de l’exclusió social.
D’altra banda, parlem de desesperança, perquè no es confia en les persones i en el seu empoderament. Desesperança, també, perquè sabent que la crisi ha estat produïda en bona part per les desigualtats socials, i la fallida dels valors socials, encara l’apropiació de diners, riquesa i condició econòmica són els valors que predominen.
Desesperança, perquè a les persones no se les posa al nord de les polítiques europees. Per l’absència de representació dels interessos dels nostres sectors més vulnerables en les taules de decisió de la Unió Europea. I també perquè la major part dels governs són febles amb el capital financer i els poderosos, i mentre són durs i, fins i tot despòtics, cap als drets socials aconseguits pels més febles.
No ens enganyem: aquest estat de distopia que enfonsa les societats i als països no el provoca la crisi, sinó la manera com s’afronta aquesta crisi, i en especial, la manca d’alternatives àmpliament majoritàries per un futur millor.
Per tot això, penso que les entitats del tercer sector som, en conjunt, un actor cada vegada més referent en l’exigència de la centralitat de les polítiques de cohesió, i en l’exigència del seu desplegament. El tercer sector som un element de racionalitat i d’esperança, i de transmutació de valors, no per gestionar la crisi social, sinó per fer-nos forts en l’adversitat i establir l’escenari d’un futur de més gran progrés social, econòmic i democràtic.
Moltes entitats del tercer sector es fan ressò de les persones més excloses, de les més pobres. Sense el Tercer Sector aquests importants sectors socials no podrien fer valer les seves demandes i les seves reclamacions. En aquest sentit, el tercer sector som la garantia que es tinguin en compte els interessos i la perspectiva dels sectors més vulnerables. El tercer sector social aporta els valors de convivència, col·laboració, civisme i compromís social que són bàsics per construir un escenari postcrisi.
