D’aquest parèntesi provocat per la inexistència d’una majoria clara, era ingenu esperar-ne un pacte constituent. Un pacte entre totes les forces, noves i velles, que posés al dia la democràcia espanyola, en refés les fibres interiors i permetés d’afrontar amb els músculs en forma els reptes colossals que ens truquen a la porta. Era ingenu esperar-ho, però el fet és que no hi haurà una oportunitat tan bona com la d’ara. Bona en el sentit que, com que ningú no té prou força, cada partit ho tindria fàcil per fer entendre al seu l’electorat que no hi ha més sortida que un pacte de veres. No em refereixo a un pacte tàctic com els que s’estan intentant, sinó a un veritable pacte estratègic que, per definició, no pot excloure ningú. Un pacte d’emergència, perquè la situació ho és, encara que les fantasies dominants no ens ho deixin veure.
És d’emergència la situació econòmica (l’empobriment de les classes mitjanes, la fractura generacional, el deute i l’atur colossals). El plet territorial s’ha enquistat i ni permet la sortida que els sobiranistes voldrien (fins i tot Artur Mas reconeix que no tenen prou força), ni permet l’immobilisme que tants intel·lectuals i polítics espanyols exigeixen. Pel que fa al context internacional, per entendre com ens afecta, ¿haurem d’esperar que hi hagi un nou atac gihadista com el dels trens d’Atocha?
Darrere els atacs gihadistes (el nou fantasma de terror que travessa Europa), hi ha el món que ens ha tocat. Vivim en unes societats plurals molt més complicades de gestionar del que havíem imaginat (siguem clars: cada vegada costa més de creure en la compatibilitat entre democràcia i islam, i cada vegada costa més de frenar la reacció espantada dels ciutadans d’estirp europea). Aquesta problemàtica pot multiplicar-se si tota l’esquena d’Europa s’incendia (si han explotat Síria i Líbia, quina seguretat tenim que Egipte, Algèria o el Marroc no cremaran en anys vinents?). A aquest quadre afegim-hi, encara, la bomba demogràfica africana, que tenim a dos passos.
És evident que la ciutadania no té consciència d’aquest context gravíssim, acostumada com està a la informació reactiva i sentimental. Una espiral d’emocions encercla cada notícia tràgica (els atemptats de Brusel·les, per exemple) fins que és substituïda per una espiral emotiva de caràcter banal (per exemple: la mort d’un heroi del futbol). Per això, els professionals de la política, que viuen al dia, poden dedicar-se a la politiqueria i als pactes de fireta, sense que es produeixi una reacció cívica de fons. Cap clam social s’ha produït en aquests mesos d’interinatge a favor d’un pacte estratègic per fer front als reptes colossals de la realitat.
No són només els polítics els culpables de banalitat i infantilisme; és tota la societat espanyola (la catalana inclosa) que juga al Titànic. El vell món s’enfonsa, el nou món no ha nascut encara i, mentre apareixen els monstres que, segons explicava Gramsci, regnen en els moments clarobscurs, nosaltres ens dediquem a enterrar faraònicament el gran heroi de l’estadi.
