Les paraules del rei, en general mesurades, no solen ser discutides. Tanmateix, el seu parlament del passat 16 de març, a propòsit de la conquesta de Mèxic, on va reconèixer “molts abusos” durant la mateixa i en el període colonial, ha aixecat una petita polseguera. Alguns han considerat excessives les paraules del monarca; d’altres, insuficients. A mi em semblen bé i crec que seria millor deixar-ho córrer. No sóc gaire partidari que els països es demanin perdó els uns als altres. Per què no demanar-nos perdó entre compatriotes, per les nostres barbaritats internes? O a un mateix (si som sincers) pels nostres errors, inaccions i mancances múltiples? Això pot convertir-se en el conte de mai no acabar. ¿No seria millor que ens avergonyíssim, conjuntament, per les atrocitats i injustícies comeses, i per les que se segueixen cometent?
“El país al qual pertanys és el país del qual t’avergonyeixes”, ha escrit l’historiador Carlo Ginzburg. És taxatiu, però no li manca veritat. A Espanya, a molts avergonyeix una guerra incivil que alguns diuen ara que vam perdre tots, però que uns van perdre moltíssim més que els altres. A Mèxic continua viu el record de la matança de la Plaça de les Tres Cultures, que el gran escriptor mexicà Octavio Paz va qualificar de “gran ritual azteca”. El 2 d’octubre de 1968, una manifestació a la Plaça de les Tres Cultures, a Tlatelolco, Ciutat de Mèxic, va acabar en massacre. Desenes o centenars (el nombre encara avui és incert) d’estudiants, obrers, mestresses de casa, alguns infants, van ser metrallats per un operatiu militar. Octavio Paz era aleshores ambaixador del seu país a l’Índia, i després de sentir la terrible notícia al butlletí informatiu de la BBC, va fer dues coses: enviar una carta de dimissió del seu càrrec al president Díaz Ordaz, i escriure un breu poema, “La limpidez”, on es diu:
La vergüenza es ira
Vuelta contra uno mismo:
Si
Una nación entera se avergüenza
Es león que se agazapa
Para saltar.”
Aquests versos, que Octavio Paz va escriure en cursiva per diferenciar-los de la resta del poema, no són del poeta. Són un fragment de la carta que un jove Karl Marx de 25 anys, acabat d’exiliar als Països Baixos, va escriure el 1843 al seu amic Arnold Ruge. En resposta a un comentari d’aquest, escèptic i pessimista, sobre la situació alemanya (“hem arribat a un punt en què ja no podem fer-nos il·lusions”), Marx replica: “L’uniforme de gala del liberalisme ha caigut i, als ulls de tothom, ha aparegut, en tota la seva nuesa, el més repugnant despotisme. Em miraràs somrient, i em preguntaràs: què hem guanyat? De la vergonya no neix cap revolució. I jo et responc: la vergonya ja és, en si mateixa, una revolució.” A continuació, Marx escriu allò que Octavio Paz recollí en el seu poema de 1968: “La vergonya és una mena d’ira replegada dins d’un mateix. I si realment tota una nació arribés a avergonyir-se, seria com un lleó disposat a saltar.”
Tanmateix, Octavio Paz va concloure el seu poema amb uns versos que semblen posar en qüestió l’optimisme històric del jove Marx:
“(Los empleados
Municipales lavan la sangre
En la Plaza de los Sacrificios.)
Mira ahora,
Manchada
Antes de haber dicho algo
Que valga la pena,
La limpidez.”
La “limpidesa tacada” de les raons d’Estat, de les corrupcions establertes, de la indiferència, de l’oblit, poden arribar a imposar-se, sense que s’hagi escrit res “que valgui la pena”. Ho va ensenyar el segle XX: el lleó pot no saltar, o pot saltar en el buit.
Octavio Paz sentia una doble vergonya. “Tot això em té afligit, avergonyit, furiós amb els altres, i sobretot amb mi mateix”, va escriure a un amic, a propòsit de la situació política al seu país, poques setmanes abans de la matança de la Plaça de les Tres Cultures.
Primo Levi, supervivent d’Auschwitz, va descriure en els seus llibres fins a quin punt el sentiment de vergonya submergia les víctimes del nazisme. En el seu darrer llibre, escrit poc abans de suïcidar-se, parlava d’“una vergonya més vasta”, de la “vergonya del món”. La descrivia com “el mar de dolor, passat i present, que ens envolta i augmenta any rere any fins a gairebé ofegar-nos”.
Comentant-ho, Carlo Ginzburg ha escrit que “només en casos extrems experimenta el món aquest tipus de vergonya”. Que ens trobem en un d’aquests moments d’ignomínia està fora de tot dubte, tan terriblement malament com va el món. El seu estat actual és de vergonya.
Avergonyir-se no és el mateix que culpar-se. Tampoc no és resignar-se. La vergonya obliga a reaccionar, d’una manera o altra. Quan la guerra mata gent i destrueix països; quan la Casa Blanca difon vídeos que barregen imatges de mort i bromes de videojoc; quan cinc minuts abans que Trump anuncïi una pausa dels atacs es guanyen milions de dòlars anticipant la caiguda del preu del petroli a la borsa, la resposta dels avergonyits és inevitable.
Per fer front a l’onada de violència desvergonyida dels pocavergonyes, calen les tres respostes del jove Marx al fatalisme de l’escèptic Ruge: “Fer la vergonya encara més vergonyosa, pregonant-la”; passar de la vergonya a la crítica; passar de la crítica a l’acció.
