Fernando Savater escriu a El País un article titulat ¡Claro que sí! contra -com no!- el nacionalisme.
I no és que tot el que hi escriu no sigui coherent dintre dels seus postulats i que en alguna ocasió com quan diu que “A los nacionalistas les interesa más la gestión indefinida del independentismo que la independencia” no demostri tenir una certa agudesa.
Però és increïble que un cap tan moblat com el seu no es qüestioni ni un sol instant el seu, de nacionalisme! La història comença –ho diu ell!- fa dos segles i els demés sense assabentar-se’n.
Diu amb inconsciència –anava a dir ingenuïtat, però no- “Cuando oigo discursos como el de Urkullu y otros de parecido corte nacionalista, me parece escuchar a quienes des de hace un par de siglos se escandalizan porque el Estado trate de imponer los mismos derechos individuales”. Gràcies Savater per informar-nos-en; des de fa dos segles aquest Estat que tan estimeu i defenseu, es va crear per “imposar els mateixos drets individuals”; ara! ara entenc l’afecte que li teniu. No va ser creat per imposar res més, es va crear per això, per harmonitzar els drets individuals -i quins drets!- de tots, els qui hi estaven d’acord com els qui no hi estaven. I des de llavors ho ha anat fent, la majoria del temps, sense justificació democràtica, les armes a la ma, exactament com fa ETA, i no com fa el partit nacionalista basc o qualsevol altre partit democràtic.
I el paràgraf que tanca l’article és antològic: “¿Qué deseamos, que el País Vasco, Cataluña, Galicia, Navarra o la que ustedes prefieran sean comunidades autónomas ni más ni menos que como las demás, armonizadas con el Estado del que forman parte, sometidas al mismo régimen tributario y por tanto institucionalmente solidarias con el conjunto del país, donde el pleno derecho a utilizar la lengua común oficial conviva con el uso voluntario de las lenguas regionales? ¡Pues claro que sí!”
O sigui, prepotència, menyspreu, el to despectiu de “o lo que ustedes prefieran” pels altres i el civilitzat “Qué deseamos?” per a nosaltres. I “el uso voluntario”, per les llengües dels altres, i “el pleno derecho” –torna-li amb els drets!- per la meva.
Home, Savater, intenti convèncer amb d’altres arguments, almenys amb el tema de les llengües. Si els primers a saber el benefici de tenir una llengua comú som els que en parlem dos, o tres, com al País Basc, Catalunya, País Valencià, Galícia…
