No repetirem l’error del 6 d’octubre de 1934, he sentit dir aquests dies. Per saber en què es va equivocar Lluís Companys el 1934 cal llegir el dietari de l’advocat i polític Amadeu Hurtado, titulat Abans del sis d’octubre, publicat per Quaderns Crema el 2008, entre la polèmica aprovació del nou Estatut i la no menys polèmica sentència del Tribunal Constitucional.
Quin va ser l’error d’aquell acte insurreccional que trencava amb la legalitat republicana des d’un organisme emanat de la Constitució republicana? La resposta a aquesta pregunta, gairebé 80 anys després, pot ser útil per respondre a altres preguntes, en el moment en que també se’ns anuncia un nou xoc de trens entre la legalitat constitucional i la legitimitat democràtica.
El primer és de desentesa: “Els catalans hem deixat de donar testimoni de la nostra responsabilitat per als altres pobles d’Espanya, de la nostra maduresa per fer-los acceptar els camins que els assenyalàvem des de 1901”. Es dirà que Companys es va solidaritzar amb un moviment revolucionari espanyol, que va quallar momentàniament a Astúries. Bé, però no va ser precisament en una demostració de sentit de la responsabilitat vers el conjunt dels espanyols, sinó més aviat el contrari.
El segon pecat és la ruptura amb les virtuts prototípiques del caràcter català, definit aquest cop per Ferrater Mora: amb la sensatesa, amb la continuïtat, amb la mesura i amb la ironia, és l’aventura insòlita que es juga a una sola carta amb la fe cega en una excepcionalitat històrica respecte al destí català, equivalent a l’excepcionalisme americà o la Sonderweg alemanya.
La tercera és la ruptura amb el mètode que ha proporcionat els millors moments de la nostra història, la seva riquesa i reconeixement, a més de la salvació de la llengua: el pactisme. Hurtado va ser un mestre pràctic com advocat i polític i Vicens Vives com a historiador i teoritzador.
El quart és el pitjor de tots els pecats: que qui ha arribat al poder trenqui la regla de joc per la qual ha estat elegit amb la pretensió de definir pel seu compte una regla de joc nova. Els que evoquen aquests dies aquells Fets d’Octubre ho tenen molt present a l’hora de cuidar la figura del president Mas. La seva absència de la manifestació de l’11 de setembre, la seva negativa a pujar al balcó històric de la plaça de Sant Jaume el dia del seu retorn triomfal de Madrid després de la ruptura amb Rajoy pel pacte fiscal i finalment la seva calculada ambigüitat lèxica respecte a la independència ia la legalitat de la consulta revelen ben clarament la força amb què els Fets d’Octubre segueixen percudint, com passa amb tots els mites, sobre el cap dels polítics catalans contemporanis.
Mas s’identifica amb Prat de la Riba i Macià, segons ha dit a Madrid a la premsa. Però ara el seu mirall és Companys, al qual Hurtado descriu transfigurat i disposat a sacrificar-ho tot per Catalunya. Per fortuna, també Macià havia fet abans de Companys en el complot de Prats de Molló (1926) i en la proclamació de la República Catalana (14 d’abril de 1931), encara que al final va ser el pragmàtic pare de l’Estatut del 32.
(Aquest article és una versió reduïda de la presentació del llibre Abans del sis d’octubre que vaig realitzar el passat dijous 25 de novembre al Taller de Política, un club de lectura de tetxos polítics que dirigeixen a Barcelona Antoni Gutiérrez-Rubí i Jaume Bellmunt ).
Bloc de Lluís Bassets a El País
Durant tota la meva existència he intentat regir-me fent us de la racionalitat, en lo personal i i òbviament i sobretot en política. Arribat a aquestes alçades he decidit seguir la meva intuïció; com vaig dir un cop, donar-li gust al cos i el cos em demana marxar com a tanta gent, sense pensar en trens ni i xocs de trens ni en advertiments dels savis; saveu, aquells que ens han conduit on estem! Sempre els grans homes, res del que pensa la gent, empre la mateixa manera d’explicar la història, simplemente que abans els figurants eren reis, reines i els seus emparellaments… Prou! He decidit d’abandonar el vaixell, car no pot ser pitjor a barca!