Dues preguntes difícils desafien als electors i els partits davant les eleccions catalanes del 25-N. La primera deriva de la gran crisi socioeconòmica i, alhora, de les traumàtiques polítiques governamentals que pretenen contrarestar amb greu dany per als drets socials dels més febles i en últim terme per a l’economia productiva del país. La segona pregunta arrenca del greu enfrontament entre dos projectes polítics contraposats: la defensa de l’statu quo constitucional assumida a Espanya per una potent majoria política i el reclam d’un canvi profund d’aquest statu quo, reivindicat -amb totes les seves variants- per una àmplia i creixent majoria a Catalunya.
Són dos interrogants de gran envergadura que ningú pot eludir a hores d’ara. Estan oberts ja des de fa massa anys: des que va esclatar la crisi d’un model econòmic insostenible manejat pel capitalisme financer i des que van ser solemnement rebutjades les insistents demandes catalanes d’actualitzar el pacte constitucional de 1978. La coincidència temporal d’ambdós reptes no és excusa ara per ocultar una qüestió i concentrar-se només en una l’altra. Les futures eleccions no seran únicament un plebiscit virtual sobre una proposta “sobiranista” per sortir del carreró sense sortida constitucional. Però aquestes eleccions tampoc podran reduir-se només a un pronunciament sobre la política de retallades i l’injust model de desigualtat i de pobresa que aquestes polítiques està consolidant per molts anys.
La cita electoral planteja, doncs, una doble alternativa. A favor o en contra de les polítiques governamentals que porten a la demolició més o menys camuflada de tot un sistema de drets socials i econòmics? A favor o en contra que els catalans puguin optar democràticament entre la congelació de la seva actual forma de govern i una reforma radical de la mateixa? Aquestes són les dues preguntes que demanen ara resposta electoral.
Correspon, per tant, als partits que demanen el vot aclarir les seves posicions. En ambdues qüestions. És probable que hi hagi forces polítiques que no revelin les seves respostes en una d’elles o en cap de les dues. Perquè no saben què dir, perquè no volen dir-ho o perquè no volen dir-ho obertament. En aquest cas, els electors no els hi haurien d’atorgar la seva confiança. Altres formacions poden inclinar-se per donar una resposta categòrica a una de les preguntes, però deixant l’altra en la penombra o en l’ambigüitat: tampoc s’hi pot confiar perquè ara no es permet que els qui es postulen com a futurs dirigents del país intentin emmascarar les seves intencions sobre cap de les dues greus qüestions que té pendents.
Finalment, poden donar-se candidatures que expressin de manera raonablement precisa quina és la seva posició en ambdós temes: són les que haurien de comptar amb l’adhesió dels ciutadans. Seran posicions diverses i contraposades, però reflectiran amb més precisió el pluralisme de la societat catalana. L’elector haurà d’estar particularment atent per detectar quins partits intenten escamotejar una definició del seu projecte a la doble dimensió de l’escenari polític actual. I per això es farà necessari superar la desgana que provoca el pobre espectacle de les campanyes.
Però l’ocasió exigeix dominar aquesta desgana. La conjuntura reclama responsabilitat a tots. També als ciutadans. Després de les eleccions del 25-N, la tasca a gestionar serà d’una magnitud i d’una dificultat sense comparació amb la dels darrers trenta anys, potser superior fins i tot a la de la primera legislatura del parlament català. Catalunya s’enfrontarà probablement a un itinerari polític i socioeconòmic d’abast històric que repercutirà sens dubte a tota Espanya. En el curs d’aquest itinerari s’evitarà o es consumarà la liquidació d’importants avenços socials, greument erosionats ara pels plantejaments neoliberals dominants. I de manera simultània s’obrirà una complicadíssima negociació per definir un nou projecte de Catalunya com a subjecte polític que satisfaci a la majoria dels seus ciutadans. Confiar ambdues responsabilitats a les forces polítiques que no hagin revelat amb claredat suficient els seus respectius fulls de ruta seria votar a cegues i comportaria una dimissió col·lectiva de conseqüències destructives per al futur de Catalunya i per als drets dels seus ciutadans.
He comprès bé? Reivindicar la modificació l’Estatut a aquestes hores? Ganes d’embolicar les coses!