Qui contempla l’escena política catalana, espectador interessat però impotent, observa amb tot com es il·lumina un Govern lligat de mans i com la nova Generalitat, a cada pas, a cada discurs, manifesta la seva voluntat d’anar tancant totes les vies que podrien portar a una solució pacífica l’encaix de Catalunya amb la resta d’Espanya.
És impossible que la coalició de JxCat i ERC resulti en un govern estable capaç d’afrontar els seriosos problemes de país. ERC és un partit amb una llarga història i una implantació a tot Catalunya. D’un temps ençà la seva actitud, pel que fa a la independència es refereix, s’inspira sàviament en la de la guineu de la faula, que, al no poder assolir el raïm, va sentenciar: “No les vull menjar! No estan madures!“. Sap que si transformés el seu anhel independentista a exigència de millor autogovern, si articulés aquesta exigència en una breu llista de millores (la llista és de tots coneguda) i la sotmetés a una consulta pactada, tindria el suport majoritari indiscutible dels catalans, i sap que altres autonomies aplaudirien el gest. Tot això podria acreditar ERC com un veritable partit de govern (la seva trajectòria fins avui és del tot insuficient per a això) i, amb el temps, podria dur-nos a una millor governació per a tot Espanya. ERC podria impulsar un programa d’acció política governant en minoria amb suports externs puntuals. El moment és ara, perquè ERC trigarà a trobar un Govern d’Espanya tan inclinat com el de Pedro Sánchez a prestar oïdes a les seves demandes, sigui per convicció, sigui per necessitat.
Tot això ho saben a ERC, i ho sabem tots. Aleshores, per què s’avenen a tractar de governar amb l’enemic a casa? Tots sabem la resposta, encara queden es digui en veu baixa: és per por. Por al que puguin dir a JxCat. Excuses com identificar el PSC amb el 155 o dir que no és de fiar -qui ho és del tot, en aquest món?- no valen. És el de sempre, la frase atribuïda al president Companys, recent proclamada la República catalana l’octubre de 1934: “Ara ja no direu que no sóc catalanista!”. L’etern complex.
Però por de què? JxCat, més que un partit, sembla una organització activista, dirigida per una figura espectral. Pretén servir a una idea que no ha triomfat a Catalunya, ha estat derrotada pel Govern d’Espanya, i rebutjada per Europa. Un lustre de protestes, sense èxit. Un guió magistral, una escenografia perfecta, un attrezzo impecable, però quin pobre argumentari! El seu gran instrument de propaganda ha estat la desafortunada actuació de les forces de l’ordre. L’únic epígraf del seu programa és la confrontació amb l’Estat espanyol, amb l’esperança que una malaptesa d’aquest que pugui ser presentada com a venjança els presti un alè de vida. Els seus dirigents saben, o haurien de saber, que una Catalunya independent, encara que fos possible, no milloraria la vida quotidiana dels catalans -excepció feta de la d’uns pocs- i no donaria més autonomia a Catalunya de la que tindria a Espanya si es materialitzessin les exigències de l’autogovern. Només l’instint de conservació i l’orgull els mantenen en els seus tretze.
Es té la impressió que, mentre al Parlament tractarà de provocar per part de les institucions de l’Estat el que la pròpia presidència, d’antuvi, ja ha qualificat d’ingerències que no pensa tolerar, el Govern consumirà gran part de les seves energies a mantenir dins de límits suportables les divergències entre dos fulls de ruta antagònics. El resultat d’aquests esforços serà, en el millor dels casos, la ineficàcia; el més probable, la paràlisi que ja es va apoderar de la gestió governamental durant aquesta última legislatura. I això passa en un moment en què no hi ha ni un minut a perdre, ni un àtom d’energia a desaprofitar, per abordar problemes enormes i ben definits: la prolongació de la pandèmia, la reconstrucció de l’economia, la cohesió social, la correcta utilització dels fons europeus.
L’encaix de Catalunya a la resta d’Espanya és, en aquest moment, un conflicte polític, que, com diuen tots, s’ha de resoldre per mitjans polítics, amb el benentès que els actors s’han de moure dins d’el marc definit per la Constitució per no convertir un problema polític en un de judicial. Però en la política catalana el problema no és polític sinó moral. Després de tant parlar de línies roges, resulta que els protagonistes d’aquesta nova Generalitat segueixen creuant les que separen l’amor propi de l’orgull, la prudència de la covardia. Tots, alguna vegada, hem creuat aquestes línies tan primes; però els que ho tenen per costum no són aptes per a les tasques de govern.
Sabem que tots els nostres polítics estan treballant sense parar, perquè ens ho repeteixen sovint; però, els fruits de la seva tasca són ara per ara invisibles. Així ho expressa en un vídeo una senyora que exclama: “Ja està bé! Voleu posar-vos a treballar?“.
La Vanguardia, 18 de març de 2021
