Un article, publicat a La Vanguardia sota aquest mateix títol el passat dia 18, ha suscitat comentaris, no tots encomiástics; un d’ells m’anima a escriure aquest. El comentari venia a dir que, després d’un article dedicat a exposar les mancances de la política catalana, esperava una anàlisi simètrica del comportament del Govern espanyol, la conducta del qual es podia considerar com a mínim tan reprovable com la de l’independentisme, amb l’agreujant de ser el Govern central el que més poder ostenta.
Lamento haver-me explicat tan malament. El propòsit de l’article no era comparar les virtuts i els vicis de la Generalitat i de l’Estat espanyol. És una cosa que no és al meu abast, ni em sembla d’un gran interès. Havent tingut l’honor de formar part del Govern d’Espanya durant una temporada, alguna cosa sé (no gaire) dels vicis i virtuts de la política tal com allà s’entén, i comparteixo, en termes generals, les opinions del meu comentarista.
Però la intenció de l’article era ben diferent: tractava de posar l’accent sobre les pobres perspectives que presenta la legislatura acabada de sortir de les urnes a Catalunya, i en les causes que semblen dur a aquesta conclusió. En aquest context, el del curt termini, el comportament del Govern central ha de ser, per a la Generalitat, una dada del problema, no una variable de control.
És en aquesta perspectiva, no pel comportament del Govern de Madrid, com han de ser considerats els que avui ocupen les institucions de la Generalitat, i com ha de ser jutjada la seva acció de govern. Per la seva capacitat de millorar la situació dels ciutadans de Catalunya, no per la seva promptitud a assenyalar les faltes, reals o imaginàries, del Govern central. Davant de les mancances de la gestió de la Generalitat, els catalans haurien de deixar d’una vegada per totes l’hàbit de considerar vàlida la menció de “Madrid” com a únic argument, com a justificació universal de tot el que no està a l’altura en l’acció de govern de les institucions de Catalunya.
En la meva opinió, els líders de l’independentisme carreguen amb una doble responsabilitat. En primer lloc, han enganyat als seus seguidors en tres aspectes: donant per fet que de la independència resultarien automàticament unes millores de la situació financera de la Generalitat que només podien ser fruit d’una llarga i laboriosa negociació amb el Govern central; donant per fet un suport actiu d’Europa a la constitució de Catalunya com a Estat independent; i, sobretot, imaginant que la resta d’Espanya es veuria obligat a acceptar sense més l’exigència de Catalunya. Quan l’aleshores president Puigdemont va declarar la independència per suspendre-la tot seguit, l’expressió dels que seguien la cerimònia des del carrer va deixar ben clara la seva decepció.
En segon lloc, els tres anys que van seguir a la declaració d’independència han donat com a resultat la degradació i el desprestigi de les institucions catalanes; a força de desacreditar les normes que regien el seu funcionament, vàlides a tot Espanya, pretenent que no eren legítimes si eren contràries a l’objectiu de la independència, l’independentisme sembla no haver-se adonat que les seves pròpies lleis poden ara patir la mateixa sort. Catalunya s’ha anat convertint en un país sense llei, en uns moments en què l’imperi de la llei és més important que mai.
No val ara justificar l’actuació de l’independentisme com determinada per la resposta de l’Estat. Opino, com molts, que la negligència de el govern de el president Rajoy va permetre que les coses anessin massa lluny, i la seva actitud va ser una greu irresponsabilitat. És lícit pensar que la resposta va ser sovint maldestre i excessiva; també ho és pensar que hi va haver mala voluntat. Però no val emparar-se en un determinisme que no existeix. En cada moment hi ha llibertat d’escollir. En cada moment, l’independentisme va triar la via de la confrontació, alimentant l’animadversió dels seus seguidors cap a les institucions espanyoles. El “no ens quedarem quiets“, resposta de l’aleshores president Artur Mas als que es preguntaven si no era imprudent jugar-s’ho tot a la carta de la independència resumeix bé el tarannà de l’independentisme. Podem preguntar-nos si era una resposta intel·ligent. Va estar motivada pel desig de millorar la condició de Catalunya? Els fets posteriors han demostrat que el resultat ha estat el contrari. Per què, doncs? Per orgull. Per això concloïa en l’article anterior que el conflicte entre catalans no és polític, sinó moral.
Ara, com sempre, és possible triar. No, els nostres representants no estan obligats pel resultat d’unes eleccions en què només ha votat la meitat del cens i en les que la llista més votada no ha estat independentista. Tenen marge perquè de la seva gestió en surti una Catalunya més segura, més justa i més pròspera. Si no ho aconsegueixen, que no culpin a ningú més del seu fracàs.
La Vanguardia, 20 de març de 2021
