El fet que la Unió Europea no estigui segura de la seva futura direcció no ens hauria de sorprendre. En els últims anys, la construcció europea ha estat posada a prova tant per la crisi econòmica com per la crisi de refugiats, i el resultat final ho es tot menys encoratjador.
L’austeritat i les severes restriccions fiscals han augmentat la bretxa entre les economies europees i han agreujat encara més el problema de la cohesió social. Al mateix temps, la crisi de refugiats ha reforçat les tendències xenòfobes i euroescèptiques en els estrats socials conservadors, ha reforçat reforçat políticament el populisme d’extrema dreta i, per descomptat, ha posat a prova la unitat, la cohesió i el prestigi d’Europa quan s’ha tractat de l’aplicació dels compromisos i decisions comunes.
Les conseqüències potencials del Brexit i dels desenvolupaments sense precedents a l’alre costat de l’Atlàntic se sumen a la incertesa econòmica i geopolítica. Alhora, donat el ràpid augment de la influència política no només dels que dubten, sinó també els que neguen Europa, les eleccions crítiques en els principals països europeus d’aquest any porta a molts a qüestionar no només el futur i el caràcter de la Unió, sinó també la seva pròpia existència.
En aquest context, hem de parlar més entre nosaltres i prendre decisions audaces. Els europeus no hem de culpar les circumstàncies que ens envolten, dient que les línies s’han mogut quan en realitat també nosaltres hem estat seguint un rumb equivocat. El debat per descomptat només acaba de començar però, donades les circumstàncies, podem esperar que es mogui ràpidament.
Totes les parts involucrades, per tant, haurien d’expressar directa i sincerament el que tenen en ment. Els Estats membres europeus haurien d’entaular un diàleg constructiu i definir les regles, les limitacions i la substància que caracteritzaran el futur d’Europa, de manera que no fer marxa enrere en l’ acquis europeu – el que s’ha aconseguit en la integració europea – i evitar la possibilitat real d’una divisió en la nostra Europa unida.
D’altra banda, les decisions adoptades han de ser realistes i han de ser implementades en el marc configurat per la xarxa actual de les relacions entre els Estats membres i les Institucions. I no em refereixo només a les relacions polítiques, sinó també a les que exisrteixen entre 27 països amb diferents prioritats, possibilitats econòmiques i cultures polítiques.
Quan es tracta d’aquesta situació i de l’equilibri actual, és obvi que el desig expressat pels Estats membres d’una ‘unió cada vegada més estreta‘ ha perdut el seu dinamisme. En canvi, la tendència predominant sembla ser la d’una Europa à la carte, on cada part mira només pels seus propis interessos, participant en el mercat únic, els fons estructurals i els fons de cohesió, però només contribuint de manera selectiva a la Unió.
Ho vam veure clarament durant la crisi dels refugiats, quan alguns Estats es van negar a posar en pràctica objectius vinculants per a la reubicació dels refugiats, i van optar en canvi per fortificar-se amb tanques i fronteres.
Aquesta pràctica corre el risc de convertir la UE en una simple zona de lliure comerç. El debilitament de la solidaritat entre els Estats membres és un indici preocupant del nivell i la qualitat de la cohesió europea. Igualment alarmant és l’augment de l’extrema dreta i una sensació d’aïllacionisme en molts països: una indicació que zones senceres de la societat han perdut la confiança en el model europeu.
