El PSC desfulla la margarida per fixar la seva posició davant la declaració sobiranista que votarà el Parlament dimecres. Després del xivarri provocat per la filtració del primer esborrany negociat per CiU i ERC, la qüestió es centra ara en la proclamació de Catalunya com un “subjecte polític sobirà”. L’expressió provoca rebuig a Madrid, fins i tot entre els federalistes. Però la idea no provoca rebuig a Catalunya sinó entre els que demonitzen fins i tot el federalisme. Per això és una cosa desconcertant que generi tants dubtes al PSC. Si Catalunya no és un subjecte polític sobirà, el PSC hauria de dissoldre’s en una federació més del PSOE. Però no ho és ni ho vol ser. Els progenitors de l’actual direcció socialista no només van proclamar aquesta sobirania que es substància en un NIF diferent sinó que la van utilitzar en almenys tres ocasions. La primera va ser la mateixa nit de l’elecció contra pronòstic de Zapatero com a líder del PSOE, per allà el juliol del 2000. El jove lleonès pretenia situar a l’executiva a Carme Chacón i Germà Bel, dos diputats de Nueva Via. Però el PSC li va fer saber que els seus representants serien Chacón i Montilla en virtut del pacte federal fundacional. La segona va ser el gener del 2004 quan Zapatero, encara candidat a la Moncloa, va pretendre ordenar al president Maragall el cessament de Carod. Montilla va defensar el president la mateixa nit que Bustos i Corbacho li van donar carbasses a Pepiño Blanco que els va cridar per oferir-los la secretaria general de la Federació Catalana del PSOE. I la tercera actuació sobirana del PSC va arribar al novembre de 2006 quan el ja president Zapatero va pretendre desplaçar Montilla de la plaça Sant Jaume i convertir Antoni Castells a conseller en cap de Mas. Aquesta realitat no significa que CiU i ERC puguin seguir endavant sense tenir en compte l’espai social que representa el PSC. Les reticències d’aquests catalans amb el procés que començarà el dimecres no provenen només, ni principalment, de les pressions del PSOE i dels que volen liderar. No hi ha procés sobiranista que es preï al món que no sorgeixi d’un procediment pactat entre els favorables i els contraris a la independència. I per això no hi ha altre camí que l’acord amb PSC i ICV. Això no pot servir al PSC per obstaculitzar el procés utilitzant la llei per emparar l’immobilisme del qual abjura. Article publicat a El Periódico.com
