Un dels dirigents clau al PSC que va acumular tot el poder es lamentava després de la marxa de Pere Navarro: “El PSC està molt sol”. Una sentència lapidària que mereix ser pensada. El veterà capità es referia a la soledat del socialisme en dos fronts: el del reformisme polític i el de la serenitat mediàtica. En la ment d’aquest estrateg la situació és la següent: la dreta catalana s’ha tornat revolucionària i ha entrat en una espiral autodestructiva que va cap enlloc. En paral·lel, els mitjans de comunicació, terroritzats per l’empremta dels nous mitjans, es deixen portar per la pulsió populista de la política. La descripció s’ajusta en part a la realitat i, certament, vist així deixa el PSC en una enorme soledat que, unida a les disputes internes, ha deglutit Pere Navarro en tres anys encara no.
El repte és saber si el PSC està sol perquè l’han exclòs, perquè s’ha aïllat o perquè és l’únic espai de lucidesa en una societat dopada d’al·lucinògens, com va escriure un dels seus intel·lectuals de referència. Com sempre, les tres possibilitats contenen alguna dosi de veritat. El reformisme a Catalunya va governar durant 23 anys amb un equilibri basat en el poder de CiU a la Generalitat i el del PSC als principals ajuntaments, on viu el 80% de la població. Aquest equilibri es va trencar el 2003 quan no hi va haver ni front nacionalista ni sociovergència sinó tripartit. Un aparent ‘dragon khan’ que va obrir pas a l’època daurada del PSC, que amb CiU arraconada va dominar la Generalitat, els ajuntaments i el Govern d’Espanya. Allà va començar la soledat… però en aquest cas del poder. Va ser en aquest lapse de temps que el PSC va donar les primeres mostres d’aïllament al renovar els càrrecs institucionals i, sobretot, els interns basant-se en l’obediència i no en el mèrit. Un empobriment progressiu que està a la base de la inconsistència per mantenir-se en peu després de la sortida del poder, la crisi econòmica i el vendaval sobiranista. El que era orgànic ha passat a ser inorgànic en la mesura que ha desconnectat amb els votants i, en conseqüència, de la societat. La soledat del poder ha acabat per generar aïllament.
I, finalment, ha arribat l’exclusió. Té raó el PSC al denunciar que el catalanisme ha decidit prémer l’accelerador sense importar que un partit central quedés aïllat. Des d’aquest punt de vista, ha quedat exclòs. El pla de l’actual direcció és resistir fins que el grup d’escapats que dirigeix Mas caigui pel precipici a mans de masses que l’han enlairat fins al 9-N i que l’escalabraran en el descens a tota velocitat. El que és dramàtic és que les forces flaquegen per arribar al cim a la cua del grup. La ‘pájara’ de Navarro arriba perquè molts dels que l’estiraven l’han deixat sol amb el vent en contra, crítics i oficialistes.
La remuntada passa per conjugar tres dinàmiques simultàniament: regenerar el partit i la direcció per trencar amb la soledat del poder; certificar que la nova direcció respon a la sensibilitat dels votants que ara necessita tenir el PSC, no només els que havia tingut temps enrere, i tres, acabar amb la seva exclusió de la centralitat del catalanisme. En definitiva, reconèixer que la soledat pot estar provocada perquè et silenciïn però també perquè no tinguis res a dir. Centenars de milers de catalans esperen escoltar el PSC, sempre que el que digui els interessi.
